A peu per la Costa Brava

De Llançà a Cerbère

Comencem a caminar a la platja del cap Ras. No hi hagut manera de convèncer la Isabel de partir de Llançà; la raó és que no vol caminar per les urbanitzacions. I com que es molt tossuda, ho he deixat estar. Malgrat que la predicció era bona, el cel està força enteranyinat i la llum és pàl·lida i esmortida, com de fluorescent.

Cala Bramant i el cap Ras

Per una sendera estreta contornegem tot el sortint rocós del cap Ras fins albirar la badia de Garbet. Baixem arran de mar i ens banyem a la platja del Borró, que pel que observem, és nudista. Fa calor i l’aigua fresca del mes d’octubre ens tonifica. A la platja hi ha gent ajaguda a l’arena i fins i tot alguns es banyen. Ens eixuguem al sol, que ara treu el nas entre els núvols prims, i continuem.

Una mica més endavant enllacem amb el GR-92,que passa per la platja de Garbet, travessa la via del tren per sota i supera el ramal muntanyós que ens separa de Colera pel coll de Sant Antoni, des d’on ja veiem la població. La pujada és curta, però costeruda, i ens fa suar.

Colera

A Colera ens tornem a banyar; després, anem fins a la plaça i mengem asseguts en un bar, a l’ombra d’un gran plataner que l’ocupa per complert amb el seu brancatge. Errem en el primer intent de seguir el GR-92 i anem a parar a l’estació de tren, que queda al capdamunt del poble, una mica apartada i solitària. El tren a Colera és un transeünt regular i estrepitós, que fa tremolar la població sencera quan passa pel viaducte que la travessa.

De Colera a Portbou hem de superar un altre ramal muntanyós que es projecta des de la serra de l’Albera. Fa una xafogor aclaparadora i suem de valent en l’ascensió pel coster pedregós del puig del Falcó. A uns 200 m d’alçada el camí deixa de ser pendent i circula penjat damunt del mar amb unes vistes esplèndides. Llàstima que el dia sigui calitjós i la boirina enterboleixi els infinits. Saltem a l’altre vessant pel coll del Frare i comencem a baixar cap a Portbou per les llaçades de la carretera vella.

Fem nit a Portbou i l’endemà visitem l’estació del que va ser un important nus ferroviari fronterer, ara en total decadència. Els magatzems de mercaderies i els edificis de les oficines de duanes i dels habitatges dels carabiners resten abandonats i decrèpits, com la mateixa plaça Major. Ara la vida s’ha desplaçat arran de mar i és el turisme el que manté actiu el poble. Diversos plafons informatius i plaques ens recorden que en aquesta localitat, el 26 de setembre de 1940 va morir l’intel·lectual jueu alemany Walter Benjamin quan fugia dels nazis. Pretenia entrar a España camí de Lisboa, on havia d’embarcar-se cap als Estats Units. Però ell i el grup de persones que l’acompanyava van ser interceptats a la frontera per la guàrdia civil i conduïts a Portbou per ser retornats a França. Aquella nit Walter Benjamin moria d’una sobredosi de morfina.  Sobre la seva mort, atribuïda a un suïcidi, plana el dubte de l’assassinat.

Plata Gran de Portbou

Agafem el GR-92 a la Platja Gran de Portbou i comencem a pujar cap al coll dels Belitres. Seguint unes marques grogues arribem al capdamunt de la muntanya, just al punt on hi ha el Memorial de l’Exili. Aquest monument vol evocar l’èxode de la Guerra Civil. Pel control fronterer del Coll dels Belitres, entre febrer i juny de 1939, van passar mig milió de persones fugint de les tropes franquistes. Tota una sèrie de fotografies ens mostren els protagonistes de la tragèdia, la majoria dels quals van anar a parar al camp de concentració que els francesos van improvisar a la platja d’Argelers.

Deixem el Memorial amb un sentiment indefinit, entre tristesa i indignació per tot el que comporten les guerres, i per una pista amb vistes sobre Cerbère continuem cap al puig de Cervera, des d’on contemplem els cims de l’Albera, el darrer bastió del Pirineu, Portbou i, en la llunyania, la punta del cap de Creus.

Portbou

La baixada a Cerbère la fem per una sendera que ens du directament al cap de Cervera, on els francesos han instal·lat un petit far solar. I per la carretera descendim fins a la platja. A  Cerbère, la pèrdua d’importància com a nus ferroviari i duaner no es reflecteix tant com a Portbou, i la població conserva un aparença més harmoniosa. L’única mostra de decadència que percebem és en l’aspecte abandonat del vell Hotel Belvédère. I és una llàstima, perquè la mola d’aquest edifici d’estil art déco alçant-se com una proa de vaixell pel damunt del sorral de la platja dota de personalitat el conjunt més aviat anodí de la població.