A peu per la Costa Brava

De Blanes a Lloret de Mar

Com ja ha quedat clar que la Isabel no vol caminar per urbanitzacions, per no haver-la de sentir rondinar, he decidit fer els primers trams de Costa Brava tot sol.

Agafo el tren cap a Blanes a les 9,12 h del matí a l’estació de Sants i arribo a les 10,44 h. Un autobús em trasllada de l’estació al passeig de la Marina, i el primer que faig quan baixo és arribar-me al mirador de Sa Palomera, bloc granític que Josep Pla considera l’inici de la Costa Brava. Des d’aquest punt, elevat 20 metres sobre el nivell del mar, la vista cap al sud s’estén fins al delta de la Tordera, a Malgrat; pel nord, el turó que corona el castell de Sant Joan impedeix veure més enllà.

Blanes des de Sa Palomera

Entre unes coses i les altres s’han fet dos quarts de dotze, i començo a caminar pel passeig marítim a pas viu. Ataco les rampes del castell, des d’on tinc una esplèndida vista de Blanes, amb el port als meus peus. Agafo el desviament cap a la cala de Sant Francesc i passo per davant del Jardí Botànic Marimurtra, que recordo haver visitat en algun dels meus períodes de festeig fa una pila de temps. En un quart d’hora he deixat enrere Blanes i la seva història, que segons els savis locals es remunta a l’època dels ibers i dels grecs.

Blanes

La cala de Sant Francesc era un dels meus destins predilectes als vint anys. Hi solia anar el mes de juny, després dels exàmens de la universitat, i procurava que m’acompanyés alguna noia. Em resultava molt més estimulant que anar-hi sol. Feia una eternitat que no hi venia i em trobo amb un indret completament urbanitzat, amb nombroses cases entre els pins, que ocupen tota la fondalada i s’estenen fins a la punta de sa Llapissada. Renuncio a baixar a la platja pels carrers asfaltats i m'acontento a contemplar-la des de la petita ermita de Sant Francesc. Tot seguit emprenc l’ascensió cap al castell per la part oriental del turó.

A dalt, enllaço amb el GR-92, que ja no deixaré fins al desviament que em conduirà a la platja de Treumal. Abans, però, retrocedeixo fins al castell, passo pel coll de Santa Bàrbara ―sense pujar a l’ermita― i recorro un bon tros de carretera fins arribar a l’entrada del Jardí Tropical Pinya de Rosa, on m’informo de la millor manera de baixar a la platja. Continuo endavant, abandono la carretera, m’introdueixo en un solar tancat i a uns 150 m dels jardins, tal com m’han indicat, prenc a la dreta per una pista que s’endinsa en la pineda i em du fins al sorral.

Fa molt bon dia i hi ha gent que passeja i pren el sol. Fins i tot n’hi ha que es banyen malgrat que avui encetem novembre. Sembla mentida, anit la castanyada i pel matí un banyet al mar per esbandir la caparra del moscatell que acompanyà panellets i moniatos. I encara n’hi ha que diuen que el planeta no s’escalfa! Recordo que quan era nen, per Tots Sants em duien al cementiri a visitar la tomba dels parents difunts amb abric, guants i bufanda. I ja tenia penellons a les mans i a les orelles!

De la platja de Treumal passo a la de Santa Cristina, on a l’ombra d’una roca em menjo un plàtan i faig un glop d’aigua. És la una. Tot seguit m’enfilo cap a l’ermita homònima pel camí que cada 24 de juliol segueix la processó que ve de Lloret per mar amb una imatge de la santa i una reliquiari que conté un queixal seu. A la ermita també hi guarden el crani, una costella i el fèmur. Passo de llarg d'aquesta ossera i vaig a buscar de nou el GR-92, que circula per la carretera i continua per una pista que m’introdueix a una pineda. Per un moment abandono el camí senyalitzat per fer un breu recorregut per la punta de Llevant i contemplar els dos arenals, el de Santa Cristina i el de Treumal, des d'aquesta elevació. El contrallum desdibuixa i, alhora, realça el panorama.

Platges de Santa Cristina i de Treumal

Retrocedeixo i, seguint les marques, vaig vorejant en altura la bonica platja de sa Boadella. Hi baixo i la recorro fins al tallat rocós que la limita al nord i pel damunt del qual s’endevinen els Jardins de Santa Clotilde. Llegeixo a la guia que aquests jardins daten de 1919 i són obra de l’arquitecte Nicolau Rubió Tudurí per encàrrec del marquès de Roviralta. Torno enrere i remunto la muntanya tot contornejant la finca del marquès. Bé, no sé si encara és d’ell, però està tancada com si ho fos.

Per salvar la muntanya, el seu penya-segat i la privatització del paratge he de fer un gran tomb que m’obliga a baixar fins a la zona urbanitzada de Fanals, tornar a enfilar-me per l’altre cantó i agafar un camí que m’ha de conduir a la platja de Fanals. Naturalment, després de la marrada que m’han fet fer, quan he vist l’anunci i la indicació dels Jardins de Santa Clotilde no m'he aturat.

Platja de Fanals

Seguint les marques vermelles i blanques del GR arribo a la platja de Fanals i recorro el gran arc de l'arenal per un còmode camí de ronda empedrat. En arribar a l’extrem, però, el camí està tallat i he de fer un altre tomb per la urbanització per arribar al capdamunt del promontori on hi ha l’altre castell de Sant Joan del recorregut, en aquest cas conegut també com castell de Lloret. Com en el de Blanes, el més remarcable del castell és la torre del l’homenatge, que es destaca pel damunt de les cases i els pins.

M’he situat una altra vegada dalt de tot d’un promontori i em toca tornar a baixar. Seguint el camí que circula ran del tallat recorro el tram de costa conegut com Espenyador d’en Creus fins a cala Banys, força “arranjada”, amb palmeres i terrasses de bars i un camí de ronda que ja no abandono fins a Lloret. Abans, però, m'he aturat davant la salutació de la "Dona marinera", que presideix el mirador de la punta d’en Rosaris, per contemplar el bell arc de la platja de Lloret amb la població al seu darrere. 

M’assec a la terrassa d’un bar del passeig de Mossèn Cinto Verdaguer, demano una cervesa i, arrepapat a la cadira, em menjo l’entrepà que duia a la motxilla mirant la gent com deambula. Són les quatre de la tarda. He trigat, doncs, 4,30 h. Però la veritat és que m’he entretingut molt fent fotografies i admirant el panorama. Calculo que en total, entre marrades i pujades i baixades, dec haver fet uns 10 km i 350 m de desnivell acumulat; no és gaire, per a un bon caminador, unes 3 h de marxa sense esforçar-s’hi. 

Camí de la terminal d’autobusos, passo per davant de l’església de Sant Romà, amb elements modernistes que criden l’atenció per la seva policromia.