A peu per la Costa Brava

De Blanes a Lloret de mar. Annex.

Una setmana després d’haver fet el tram Blanes-Lloret de Mar tot sol, hi torno amb la Isabel amb la intenció de mostrar-li els indrets més interesants. Hi anem en cotxe, que aparquem a la cala de Sant Francesc.

Comencem baixant fins al sorral de la cala per tal de fer el camí de ronda que parteix d’aquí en direcció a Lloret i que he llegit que l’Ajuntament de Blanes ha obert aquest estiu després arranjar-lo. No sé fins on arribarà, perquè la urbanització d’aquest tram de costa ha estat tan intensa que un recorregut íntegrament pel litoral ja no és possible.

Cala de Sant Francesc

Però, oh sorpresa!, tot just al començament ens trobem una reixa amb cadenat que ens talla el pas. El cambrer del restaurant que hi ha a la platja, i que de bon matí serveix racions de gambes i escamarlans que m’obren la gana, desmenteix la notícia de l’obertura del camí de ronda i ens insta perquè ens queixem a l’Ajuntament. “Ja fa vuit anys que està tancat. És una llàstima. Cada estiu diuen que l’arranjaran i el faran continuar fins a la platja de Santa Cristina, però no ho fan”. Desil·lusionats i amb la Isabel rondinant perquè m’hauria d’haver informat millor abans de dur-la fins aquí, abandonem la platja i ens enfilem cap al castell per les rampes de la urbanització, on encara hi ha grues que indiquen que la construcció continua. Des del mirador que hi ha davant la petita ermita de Sant Francesc contemplem la cala i el diàleg aspre entre la muntanya i el mar de tot aquest tram de costa.

Afortunadament, l’ascensió al castell de Sant Joan complau a la Isabel i deixa de rondinar. Les vistes sobre Blanes, el delta de la Todera i el litoral de Maresme, així com les de l’interior, amb el corredor prelitoral i el Montseny al fons, són esplèndides i, malgrat el dia força nuvolat, ens hi estem una estona. Des d’aquí veiem, al capdamunt d’un turó, el conjunt que formen l’ermita de Santa Bàrbara, la torre de guaita i la casa de l’ermità, el nostre proper objectiu.

Des del castell de Sant Joan a l’ermita de Santa Bàrbara hi ha una sendera que en deu minuts et situa al coll, des del qual has de pujar per una pista asfaltada que passa pel costat dels dipòsits d’aigua de la urbanització. A dalt, ens trobem amb una colla de petits excursionistes instal·lats a la casa de l’ermità, que s’ha convertit en refugi, i l’ermita oberta. Aquest punt enlairat també ofereix molt bona vista sobre la fondalada de Sant Francesc i la depressió prelitoral, el Montnegre i el Montseny; la muntanya de Sant Joan ens oculta la línia de la costa i tan sols ens deixa veure la part de Blanes que s’ha estès cap a l’interior.

Muntanya de Sant Joan i Blanes

Baixem de Santa Bàrbara i anem a buscar el cotxe per dirigir-nos al proper objectiu: els Jardins de Santa Clotilde. Circulant en cotxe me n’adono més que no pas caminant, de la quantitat de cases d’estiueig que s’han arribat a construir entre Blanes i Lloret. La velocitat les compacta i fa el recorregut més antipàtic. Els jardins ocupen un promontori entre les platges de Sa Boadella i de Fenals. Josep Pla en parla àmpliament en La Costa Brava, editada per Destino, amb fotografies de Català Roca. De fet, ha estat en rellegir les pàgines del llibre que em va entrar el desig de visitar-los.

L’edat comporta certs privilegis i un d’ells és la reducció en la tarifa d’entrada a Santa Clotilde. Ho agraeixo tot fent broma amb les recepcionistes. Com em veuen ben informat, m’aclareixen un quants dubtes. La finca continua sent propietat de la família Roviralta, que ha edificat dues cases més a part de la que va fer aixecar el doctor Raül Roviralta, i que casualment he vist que ara es lloga per a celebracions. Els jardins els van cedir a l’Ajuntament de Lloret, que és qui els manté i explota. I recentment han venut una de les cases, la més moderna, construïda en el Estil Internacional, línia Mies van der Rohe. Tot això em fa pensar que la nissaga del marquès de Roviralta de Santa Clotilde no deu passar pel seu millor moment.

Jardins de Santa Clotilde

A diferencia dels jardins de Marimurtra i de Pinya de Rosa, els de Santa Clotilde no són rics en espècies vegetals, sinó que la seva gràcia és el disseny. Xiprers, pins, cedres, til·lers, àlbers, marfulls, llentiscles, baladres, pittosporum i tota una sèrie d’arbustos apropiats per crear volums, retallant-los, es combinen amb camins, terrasses, rampes, escales, fonts, estanys i escultures per construir un espai harmoniós amb el mar Mediterrani com a teló de fons. Al fulletó els qualifiquen de jardins renaixentistes i, certament, per la sensació de decadència que transmeten, evoquen un passat que el neoclassicisme noucentista va fer reviure. D’aquesta època daten els seus artífex: l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí, deixeble de Jean Claude-Nicolas Forestier, l’escultora Maria Llimona i el pintor Domènec Carles, amic del doctor Roviralta.

A la Isabel, la ubicació i dimensió dels jardins l’entusiasmen, i es proposa recórrer-los de dalt a baix i d’est a oest, no vol deixar-se ni un sol metre per trepitjar. De manera que, seguint el traçar encreuat d’escales i caminals, comencem a anar d’aquí cap allà durant una bona estona. I com no té gens d’orientació, em fa passar dues i tres vegades pel mateix lloc. En aquest anar i venir descobrim un racó d’herba segada que dóna directament sobre Sa Boadella, amb unes cadires de jardí que sembla que ens estiguin esperant. Ens hi instal·lem i ens mengem els entrepans còmodament, contemplant el bell paisatge litoral. Estem sols; el cel s’ha acabat tapant, fa fresca i comença a bufar vent. La tardor ha vingut de cop.

Gràcies a la Isabel, surto dels jardins amb un coneixement profund de la seva geografia. Són les tres i li proposo arribar-nos a la platja de Fenals. Accepta, però fidel al seus principis de no caminar per urbanitzacions, em fa dur-la en cotxe els 300 metres que ens separen del punt des d’on parteix el camí que ens baixarà fins al sorral. Avui la platja està deserta; tal sols un jove s’entreté fent córrer el seu gos darrere una pilota. La setmana passada la gent prenia el sol en banyador i n’hi havia que es banyaven.

Arribem al final de la platja i convenço la Isabel de pujar fins al castell de Lloret malgrat que hem de fer un tomb per un carrer asfaltat, entre una placeta i uns adossats en construcció i pujar per una escalinata enjardinada força deteriorada. El recinte del castell està tancat ―obrien fins a les tres. Torna a remugar perquè jo hi vaig ser la setmana passada i no em vaig mirar els horaris. Però ja que som aquí, ens arribem fins a cala Banys, on diu que d’allà no passa. “Però si ja no queda res per arribar a Lloret”, li dic. “No se m’ha perdut res a Lloret”, em contesta. I afegeix: “Segur que és horrorós”. I no li puc dir que no.