Ahir vaig acabar de llegir Això és tot, de James Salter (Empúries, 2014). És la segona novel·la que li llegeixo –també he llegit alguns dels relats de La última noche (Last Night, 2005)–, i en acabar-lo penso que el títol no fa tant referència al que passa a la novel·la com a la vida de l’autor. Salter publica All That Is el 2013, quan té 88 anys i després de 35 anys de silenci novel·lístic. I m’imagino el títol com una mena de comiat literari. Això és tot, ja no tinc res més a dir, sembla que ens digui als lectors. I si des de la novel·la anterior (Solo Faces, 1979) fins a aquesta han passat 35 anys, el comiat té la seva lògica.
I Salter s’acomiada tocant el seu tema predilecte: les relacions home-dona en els seus aspectes fonamentals i que constitueixen la mateixa essència de la vida. L’atracció, el desig, la seducció, l’amor, el sexe, la convivència, l’amistat, la companyia, la traïció, la separació, el dolor, la solitud... I tornem a començar. Si vas a mirar, la vida es resumeix a això. El triomf professional és del tot accessori si no va acompanyat del triomf sentimental, entenen com a triomf conquerir i compartir la vida amb la dona/home de qui t’enamores. Els fracassos que deixen ferides més profundes no són els que estan relacionats amb la feina sinó els que estan relacionats amb l’amor. Salter ho sap i converteix l’amor –i paral·lelament, el desamor– en l’eix de les seves històries. Són històries simples, sense grans arguments ni trames enrevessades, homes i dones que es coneixen, que s’agraden i que s’estimen, fins que un dia es deixen d’estimar o, directament, passen a estimar a algú altre. És per això que les novel·les de Salter ens resulten tan pròximes, perquè ens hi veiem reflectits. Poc importa on passi l’acció i en quin moment, el que passa ho podem identificar perfectament, perquè toca un substrat comú, uns anhels acomplerts o no, uns dolors experimentats, unes renúncies compartides.
A Això és tot Salter conta la recerca reiterada de dona per part de Philip Bowman, un ex oficial de la marina i editor d’èxit, i, en un segon terme, la del seu company i amic Neil Eddins; i ho conta d’una manera més fragmentada que a Años luz (Light Years, 1975). Els salts d’uns personatges a uns altres són sobtats i les histories se superposen sense una cadència concreta. Busca directament l’efecte sense preocupar-se gaire de la coherència. D’alguna manera m’ha recordat les darreres pel·lícules de Buñuel, en les quals les seqüències se succeeixen no en funció del temps narratiu sinó en funció de l’eficàcia del relat. Desapareixen els nexes, la retòrica, les digressions i queden els personatges sols com a únic motor de les seves accions i emocions. Potser es tracta de la maduresa de l’estil, on tot el que és superflu s’elimina. Potser, però, jo, francament, a Això és tot he trobat a faltar les descripcions sòbries i precises i les frases intenses d’Años luz.
Contrastant amb l’austeritat d’estil que esmento, per la novel·la desfilen unes quantes escenes de sexe amb descripcions detallades de posicions, ritmes i fluids, i que fan pensar en una concessió a la literatura eròtica, que està tan de moda. M’ha estranyat que a la seva edat Salter s’entretingui en aquest tipus de descripcions –cosa que no li havia vist fer fins ara– i que resten elegància al relat.
També m’ha semblat que abusa de referències a hotels, restaurants, vins i locals de moda de ciutats europees amb la intenció de dotar l’obra i els personatges d’un cosmopolitisme que en alguns moments resulta carregós. En aquest aspecte m’ha fet pensar en algunes de les novel·les del Somerset Maugham més popular i no precisament el millor. (I com em sap greu caure en el lloc comú de desmerèixer aquest escriptor britànic d’entreguerres, diré que De la servitud humana (Of Human Bondage, 1915) és una de les millors obres que he llegit mai i que ella sola el redimeix de tot el que va escriure de superflu i banal.)
Tanmateix, Això és tot és una bona novel·la, amb ritme, intel·ligència i una capacitat de penetració en l’ànima humana que fan la seva lectura amena, enriquidora i gratificant, i que manté el crèdit de Salter com un dels narradors nord-americans més brillants de la seva generació.