Bergen, ciutat hanseàtica

Abans d’embarcar-nos en el ferri d’Hurtigruten MS Nordlys, la Isabel i jo vam passar tres dies a Bergen, la segona ciutat de Noruega —275.000 hab.— i Patrimoni de la Humanitat.

Bergen és una bonica ciutat que s’organitza a banda i banda del fiord de Pudde —Puddefjorden—, un dels braços del Byfjorden, que alhora... Deixem-ho, no entrem en la toponímia dels fiords perquè ens perdríem en un laberint pitjor que el que va desesperar el pobre Minotaure a Creta. Diguem tan sols que la situació de Bergen al fons d’un fiord separat de mar obert per un rosari d’illes la converteix en un port segur, amb aigües tranquil·les per molt que es mogui i remogui el mar del Nord. I aquest ha estat el secret del seu èxit com a punt d’assentament humà, ja que, una cop fundada pel rei Olav Kyrre en el segle XI, els mercaders alemanys de la Lliga Hanseàtica la van escollir per establir-hi una de les seves sucursals comercials. A partir d’aquell moment —any 1360— i durant gairebé quatre segles, Bergen va ser el port on es concentrava tota la producció de fusta i de peix assecat escandinava, així com pells, teixits i metalls provinents de les regions del nord d’Europa, i des d'aquí es distribuïen cap a la resta de mercats continentals mitjançant els vaixells d’aquesta poderosa associació comercial alemanya amb centre a Lübeck; en contrapartida, pel port de Bergen entraven les espècies, el vi, la seda, la fruita i altres productes provinents de la Mediterrània i d’Orient, que abastien els mercats escandinaus.

Des de mitjans del segle XIV, el Bryggen —el moll— és el lloc on es desenvolupa la important activitat comercial i naviliera de Bergen. A redós seu es construeixen tallers i magatzems, que, alhora, són els habitatges de la gent que hi treballa, i els comerciants hanseàtics es converteixen en amos i senyors d’aquesta part de la ciutat, amb les seves pròpies lleis, els seus tribunals i el seu sistema financer. En un reduït espai entre el port vell —Vågen— i la muntanya, s’alineen i juxtaposen desenes de construccions de fusta, a penes separades per estrets carrerons, a l’interior de les quals la vida s’organitza al voltant de l’activitat mercantil. Comerciants i empleats, tots viuen sota el mateix sostre, distribuïts per les tres plantes de la casa-magatzem, que put permanentment a vísceres de peix —a la planat baixa s’elabora l’oli de fetge de bacallà i s’emmagatzemen les partides d’areng i bacallà assecat— i per on s’han de moure ben abrigats i a les palpentes, perquè per mor del risc d’incendi està prohibit fer foc dins la casa i fins encendre-hi una trista espelma. Per cuinar, cada comerciant tenia el seu fogó a les cuines comunes de l’Schøtstuene, únic lloc on es podia fer foc i escalfar-se, i que feia les funcions de menjador, taberna i sala de reunions.

Tot això que conto, queda perfectament il·lustrat amb els mobles, estris, llibres de comptes, mostres de productes i material gràfic reunits en el Museu Hanseàtic i passejant-te pel conjunt d’edificis de fusta del Bryggen, alguns dels quals es remunten a l’any 1702, quan, després d’un incendi devastador, el barri es va haver de reconstruir de bell nou.

Bergen té altres llocs d’interès, com Torget —la plaça del mercat—, la Mariakirken, —l’edifici més antic, romànic, i que fou parròquia dels comerciants de la Lliga Hanseàtica—, la fortalesa amb la torre de Rosenkrantz i el saló d’Haakon —Häkonshallen—, un grapat de museus i la inevitable ascensió, a peu o en funicular, al mont Fløyen per contemplar una magnífica vista de la ciutat i el fiord. Tret dels museus, la Isabel i jo vam tenir temps de fer-ho tot, inclòs un sopar de marisc en un dels restaurants a l’aire lliure del Torget, i amb sol! Però de tot, el que em va interessar més va ser la visita al Museu Hanseàtic i la passejada pel Bryggen. La seva singularitat em va fer evocar la vida de la gent que habitava Bergen en el passat i la dels qui omplien els magatzems amb el fruit del seu esforç —pescadors, llenyataires, baleners, caçadors, mariners, artesans, minaires, teixidors...—; vaig poder copsar l’austeritat, el treball dur i l’esperança abnegada que hi havia darrere de cada peça exposada, de cada document reunit, de cada panel informatiu. De sobte, aquella Hansa medieval que havia estudiat feia una pila d’anys en els llibres de text d’Història sense interès va prendre sentit, vaig comprendre la importància que devia tenir formar part d’una organització com aquella i la seva complexitat i ascendent en un món tan allunyat del nostre quant a coneixements i tecnologia. I vaig sentir créixer un intens sentiment d’admiració per tots els que hi havien participat, inclosos els qui, als baixos del vell magatzem on era (ara convertit en museu), premsaven els fetges cuits al vapor dels bacallans per obtenir-ne l‘oli fastigós que, de petit, la meva mare s’entestava a fer-me prendre via oral o, si m’hi negava, en injectable, que encara era pitjor.