Caminar per Sitges

Per tal de satisfer l’afany caminador de la Isabel aquest diumenge passat vam anar a Sitges. Feia un dia assolellat i vaig optar anar-hi per la carretera de les Costes, que considero una de les més panoràmiques de Catalunya, amb esplèndides vistes dels contraforts muntanyosos del massís de Garraf caient verticals al mar, alternant-se amb petites platges allà on un torrent ha obert un solc o una fondalada en el roquissar calcari.

Vam deixar el cotxe a tocar del port esportiu d’Aiguadolç i vam començar a caminar amb el propòsit de no aturar-nos fins arribar, com a mínim, a la platja de l’Home Mort, on hi havia estat amb amics quan encara exercia de banyista.

La travessia de Sitges a les dotze del matí, amb els raigs de sol caient oblics sobre la vila, em va proporcionar vistes magnífiques de la platja dels Balmins, la punta de les Mabres, la platja de Sant Sebastià i la punta de la Torreta i el caseriu que la corona de forma esplèndida, amb el Cau Ferrat, el palau de Maricel i l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla com a edificacions més significades.

Però a la Isabel, tota aquella bellesa que despertava el meu deliri fotogràfic i l’admiració de centenars de turistes i passejants va acabar per fastiguejar-la i qüestionar l’encert de la meva elecció. La veritat és que el passeig de la Ribera i el passeig Marítim estaven plens de gent que caminava parsimoniosament, estirant gossos i criatures, i entorpia el seu pas àgil i regular, amb una fita concreta: cremar les calories de més que ens havien proporcionat el dia abans un dinar de barbacoa, un berenar de gintònics i bombons i un sopar de salmó, pernil i formatges, rematat amb un pastís de La Pastisseria.

Hi havia tanta gent buscant l’escalf del sol hivernal que no vam poder gaudir de tranquil·litat fins que vam arribar a sector de Terramar, vam travessar la riera de Ribes i vam seguir pel codolar de la platja de Santa Margarida fins a trobar el GR-92 a l’altura de la masia de les Coves. Ja érem fora de l’àrea d’influència de la Blanca Subur i el seu encant lluminós. Però llavors vam topar amb una altra inconveniència que, a ulls de la Isabel, em va fer perdre els punts que encara em quedaven. En aquest tram de Sitges a Vilanova, el GR-92 transcorre en ocasions ran de la via del tren, que quan passa ho fa xiulant i amb un estrèpit terrible.

Pel GR-92 vam arribar fins a la punta Grossa, on, després de fer una ullada a la platgeta de la cala Xica i veure en la llunyania l’espigó del port de Vilanova i la Geltrú, vam emprendre la tornada. Eren les dues passades i vam baixar a la cala dels Gegants buscant un lloc per menjar. Però no ens va agradar i vam anar a la platja de l’Home Mort, on en una raconada a recer del vent, que cada vegada bufava més fort, vam menjar el que poc que dúiem. La remor de les ones tapava el soroll del tren i vam descansar una estona en silenci, amb el sol escalfant-nos i pensant en les musaranyes.

De tornada vam anar fins a l’extrem de la punta de les Coves, des d’on hi ha una bona vista del sector de Terramar i el caseriu de Sitges recolzar al massís del Garraf. Ja al passeig Marítim, ens vam desviar per visitar el santuari de la Mare de Déu del Vinyet, que ha quedat atrapat entre xalets i petits blocs d’apartaments. L’edifici actual és del segle XVIII, però la devoció dels sitgetans es remunta a l’època medieval i cada 5 d’agost s’organitzava una fira al seu voltant que aplegava gent de la contrada.

El retorn a Barcelona també el vam fer per les costes, amb el sol ponent-se i el mar reflectint els tons malves del celatge. Al final, la Isabel va quedar satisfeta i em va posar bona nota: havia caminat més de deu kilòmetres, havia pres el “soleet”, com diu ella, i havia gaudit de belles vistes del litoral i de Sitges. Què podia demanar més?