Camino a la escuela

La Isabel és una persona inquieta, curiosa, un “nirvi”, com diuen els mallorquins. Quan ve a Barcelona, i ho fa sovint, les meves rutines es veuen alterades i sóc sacsejat per un vendaval. Aquest cap de setmana hem anat de compres i a dinar al restaurant, al cinema dues vegades, a veure un museu que acabaven d’inaugurar, a caminar per Montjuïc i alguna cosa més que no recordo. A mi, tantes activitats m’atabalen i hi ofereixo una certa resistència, que causa alguna discussió. Però he de reconèixer que les seves visites m’airegen i em treuen de l’ensopiment de les hores i hores davant de l’ordinador o de la preocupació de la gestió dels pisos. Si no fos per ella, segurament viuria replegat sobre mi mateix i em perdria moltes coses de les que em fa gaudir. Vagi, doncs, públicament el meu agraïment. Gràcies, Isabel, per agitar-me de tant en tant com una coctelera.

De les dues pel·lícules que hem vist el cap de setmana només en parlaré d’una, que em va emocionar profundament fins al punt de dur-me al caire de les llàgrimes. I no és una pel·lícula trista, al contrari, és una pel·lícula plena d’il·lusió i esperança. Em refereixo a Camino a la escuela.

Camino a la escuela, de Pascal Plisson, és un documental que relata l’experiència real de quatre nens que cada dia en el cas de Samuel, Carlitos i Jackson, i setmanalment en el cas de Zahira, s’enfronten a l’aventura d’anar a l’escola. Tots ells han de recórrer grans distàncies per poder rebre l'educació per la qual han apostat els seus pares i ells mateixos per arribar a assolir les seves expectatives de futur.

Jackson té 11 anys i viu en un petit poblat de Kenia enmig de la sabana. Cada dia ell i la seva germana Salomé han de caminar 15 km per anar a l’escola i 15 més per tornar-ne. Pel camí pujaran a turons pedregosos, travessaran el territori dels elefants i durant dues hores caminaran en la més absoluta solitud per un paisatge verge i salvatge. La il·lusió de Jackson és aprendre a pilotar un avió i sobrevolar el seu país i molts d’altres.

Samuel té 13 anys, viu en un poblat ran de mar en el golf de Bengala, a l’Índia, i té una discapacitat que l’obliga anar en cadira de rodes. Cada dia els seus germans Gabriel i Emmanuel, més petits que ell, arrosseguen la cadira de rodes durant 4 km per terrenys arenosos i enfangats per dur-lo a l’escola. Samuel vol ser metge.

Carlitos té 11 anys i viu en una granja ramadera aïllada en plena planura de la Patagonia argentina. Cada dia ell i la seva germana petita recorren més de 36 km a cavall per paratges desolats i abruptes per anar a l’escola i tornar-ne. Carlitos vol ser veterinari.

Zahira té 12 anys i viu en un llogaret en el cor de serralada de l’Atlas, al Marroc. Cada dilluns, ella i les seves amigues Noura i Zineb, de llogarets veïns, han de caminar 22 km per senderes que s’enfilen muntanya amunt i baixen al fons de les valls per anar a l’escola. El seu recorregut és tota una odissea. Zahira vol ser metgessa.

I això és la pel·lícula. No hi ha res més. Però ja n’hi ha prou per conèixer la vida i les esperances d’unes persones humils, les vides de les quals discorren discretament en llocs remots de la Terra. La seva existència pacífica i resignada, en contrast amb d’altres que fan de l'ambició i la violència la seva forma de viure, et commou i fa reconciliar-te amb el gènere humà. L’encert de Plisson és precisament el de restar protagonisme a tot el que és cinematogràfic i mostrar tan sols el camí a l’escola d’aquest grup de nens, les seves famílies i l’escola a la qual arriben. No hi ha grans moviments de càmera, enquadraments espectaculars o especialment estètics; no hi ha efectes especials, ni trames enrevessades ni grans interpretacions; no hi ha res del que estem habituats a veure en el cinema; la càmera tan sols mostra de la manera més simple la vida diària d’uns éssers humans. Però és la pel·lícula més commovedora que he vist en molt de temps. S’hauria de passar a totes les escoles perquè els nostres nois, fills de l’opulència, valoressin el que significa viure on viuen i aprofitessin la gran oportunitat que els brinda l’educació còmode i de qualitat de què disposen.

Facilito l’enllaç de Camino a la escuela per qui vulgui visitar la web.

Ah, l’altra pel·lícula que he vist el cap de setmana és Timbuktu, d’Abderrahmane Sissako. Interessant i força aclamada, però no li he sabut veure els valors que he vist a Camino a la escuela.

(El cartell i les fotografies provenen de la web caminoalaescuela.com)