No podíem clausurar millor el cap de setmana. La crítica en parlava bé, però no em podia imaginar una obra tan exquisida, tan delicada i rotunda alhora. Em refereixo a La juventud (Youth / La Giovinezza, 2015), de Paolo Sorrentino.
De Sorrentino ja havia vist La gran belleza (La grande bellezza, 2013) i m’havia agradat. Però trobo millor La juventud; és més senzilla, més essencial, desposseïda de l’efervescència multitudinària que comportava el marc en el qual transcorria la història de La gran belleza: la dolce vita romana. Aquí la història passa en un balneari suís i se sustenta en la relació de dos vells amics octogenaris: un aclamat compositor i director d’orquestra (Fred Ballinger/Michael Caine) i un conegut director de cinema (Mick Boyle/Harvey Keitel). Tots dos són allà de retir, però mentre Mick Boyle lluita contra el pas del temps amb l’afany de perpetuar la seva obra amb una darrera pel·lícula que ha de ser el seu testament cinematogràfic, Fred Ballinger s’abandona a una apatia resignada i dóna per clausurada la seva carrera artística amb indiferència. Al seu voltant, tota una sèrie de personatges secundaris completen el mosaic humà del balneari: un actor frustrat, que s’ha fet popular per encarnar un robot, un lama tibetà, una parella distingida freda i distant, un transsumpte de Maradona, una massatgista, una miss Univers i la filla del compositor (Lena Ballinger/Rachel Weisz), que acompanya el seu pare després que el seu marit l’abandoni inesperadament per una estrella del pop. Alguns d’aquests personatges tan sols tenen una incidència molt puntual a la pel·lícula, però la seva presència ajuda a crear la sensació de totalitat que té, són com versos breus amb els quals Sorrentino harmonitza el gran poema que composa. I n’hi ha encara de més secundaris, de personatges, de dues o tres aparicions, però sempre encertades, unes pinzellades més de la gran obra. I tot embolicat amb una banda sonora musical extraordinària, que em va mantenir a la butaca fins a la darrera nota.
La crítica relaciona Sorrentino amb Fellini, i és cert que hi ha moments que és perceptible la seva influència, però salvant les distàncies que marca el temps transcorregut entre tots dos cineastes, trobo que Sorrentino és més líric que Fellini i no abusa tant del simbolisme. La seva mirada és més dolça i nostàlgica, i el seu traç més discret i delicat, sense la desmesura que caracteritza algunes de les pel·lícules de Fellini, on els personatges són al límit de l’esperpent. Però tan sols és una opinió formada a partir de les dues pel·lícules que li he vist.
Vam iniciar la prospecció cultural del cap de setmana amb un espectacle discret, però tan ben executat que no vull tancar la nota sense esmentar-lo. Es tracta de Don Juan, memoria amarga de mí, que interpreta un únic actor, Miquel Gallardo, en el paper de monjo, i tres ninots a escala humana que ell mateix mou sobre l’escenari i els dóna veu: don Juan Tenorio, el pare prior Luis i la Mort. L’obra ens presenta un don Juan vell i malalt, que fa repàs de la seva vida sense gaire penediment, i un abat que l’acull en el convent amb una intenció perversa i el deixa a cura d’un jove monjo. Don Juan, memoria amarga de mí es representa a La Vilella, un modest espai dedicat a les arts dramàtiques que no sabia que existís i que em va agradar descobrir.