Fa cosa d’un mes em vaig fer instal·lar la fibra òptica perquè tenia problemes amb el wifi de l’ADSL, i associat amb el canvi de tecnologia hi havia una oferta de Movistar que incloïa TV. I la vaig contractar.
Això m’ha permès accedir a un gran nombre de canals de TV, pel·lícules i sèries que, si no tingués res més a fer, m’omplirien totes les hores del dia i de la nit; és a dir, que podria limitar la meva existència a estar assegut al sofà i consumir pel·lícules, documentals, capítols, notícies, esports i programes diversos, aturant-me només per dormir; perquè menjar ho podria fer igualment davant del televisor. Però no ho faig i em limito a explorar i a tastar en moments puntuals les recomanacions que, des de fa temps, he anat rebent d’amics i coneguts ja iniciats en el consum a la carta de productes audiovisuals.
|
Downton Abbey està inspirada en una sèrie anglesa dels anys setanta que també veia amb gust: Upstairs, Downstairs, i que TVE va passar amb el títol Arriba y abajo. Totes dues sèries presenten la vida quotidiana en una mansió anglesa a principis del segle XX on hi conviuen els senyors i el servei, uns als sumptuosos salons i dormitoris, envoltats de familiars i amics, i els altres al soterrani i a les golfes, on hi ha la cuina, el rebost i les sales i cambres del servei, que inclou la cuinera i les seves ajudantes, el majordom i la majordoma, lacais, ajudes de cambra, cambreres, minyones, mossos i xofers. Dos mons ben diferents que es complementen i que comparteixen sostre i esdeveniments familiars i històrics des de diferents perspectives. |
Una de les recomanacions que he rebut amb més insistència, sobretot per part de la Isabel, ha estat la sèrie anglesa Downton Abbey, que la va tenir ben enganxada durant unes quantes setmanes. Un amic la hi havia gravat sencera, de la temporada 1 a la 6, i cada dia abans d’anar a dormir en veia un capítol o dos. I és el que m’ha passat ara a mi també. La vida fictícia dels seus personatges s’ha incorporat a la meva real i durant una estona comparteixo diàriament les seves vicissituds amb complaença.|
L’encert en la majoria dels fils argumentals que es descabdellen al llarg de la cinquantena de capítols que sumen les sis temporades, una posta en escena esplèndida i unes interpretacions excel·lents, sobretot la de Maggie Smith en el paper de Violet Crawley, donen com a resultat una sèrie elegant i captivadora que val la pena de ser vista per tots aquells que gaudeixen més dels drames humans que de les tòpiques intrigues policíaques amb assassins en sèrie i traficants de drogues, les comèdies beneites o els relats d’acció amb trompades i sang a dojo. En aquests moments convulsos, mirar Downton Abbey resulta balsàmic. |
La trama de Downton Abbey gravita sobre una família de l’aristocràcia rural anglesa, la família Crawley, comtes de Grantham, i la seva falta de descendència masculina, que posa en risc la seva posició social i econòmica, ja que títol i patrimoni només es poden transmetre per línia masculina. Això dóna un especial protagonisme a la filla gran, Mary, i a un hereter provinent de la classe mitjana, Matthew, durant les tres primeres temporades, on tampoc no falten pretendents, més o menys adequats, que ronden les tres noies. I és que un dels encerts del creador de la sèrie —el guionista Julian Fellowes— ha estat jugar amb les joves Crawley de la mateixa manera que ho fa Jane Austen amb les filles d’aquella aristocràcia rural a cavall dels segles XVIII i XIX que tan bé coneixia i que va reflectir en delicioses novel·les com Seny i sentiment (Sense and Sensibility, 1812) o Orgull i prejudici (Pride and prejudice, 1813).