Tinc un amic que ha decidit no anar a veure cap pel·lícula que pugui alterar la seva estabilitat emocional. Diu que ja no vol patir gratuïtament, que ja ha patit prou i que la resta de vida que li queda vol viure-la sense alteracions, en una mena de nirvana o pau celestial. Jo li dic que tal com està el món ho té difícil, perquè, a més de no veure determinades pel·lícules, haurà de deixar de llegir els diaris i mirar els telenotícies i altres programes que debaten l’actualitat.
I no us penseu, l’entenc. A mi em passa alguna cosa semblant, malgrat que no he arribat a posicionaments tan estrictes. Cada vegada em sento més decebut d’una Humanitat en la qual, a falta de déus en qui creure, havia dipositat totes les esperances. L’ésser humà com a punt culminant de l’evolució. La condició humana com a valor suprem. Miro al voltant i veig tal vessament de dolor, tanta brutalitat i perversió imperant arreu, que també preferiria tancar els ulls i no veure-ho.
Deu ser cosa de l’edat. Tots dos ja carretegem una bona motxilla d’anys.
Evidentment, a aquest amic no li recomanaré dues pel·lícules que he vist darrerament i que em van deixar enfonsat a la butaca, amb la mirada perduda i una aclaparadora sensació de desesperança. Una és Timbuktu, d’Abderrahmane Sissako, i l’altra, Leviathan, d’Andrei Zvyagintsev. Són dues pel·lícules molt diferents tant formalment com argumental, però que coincideixen en la mateixa voluntat de mostrar-nos un fets pertorbadors inspirats en la dura realitat que envolta els seus protagonistes, la qual, lamentablement, cada dia, en un lloc o altre del planeta, es cobra les seves víctimes. Timbuktu (2014) relata la tragèdia d’una família que viu al desert, al costat de la mítica ciutat, durant el període que el territori va ser a mans dels fonamentalistes islàmics, entre l’abril de 2012 i gener de 2013. A Leviathan (2014) la tragèdia que desmembra una família d’una petita població litoral del nord de Rússia la desencadena l’ambició desmesurada de l’alcalde i la impunitat amb la qual es mou, emparat per la justícia i la coacció. En totes dues, la brutalitat i l’abús de poder mostren el rostre més denigrant de la condició humana.
Però als que voleu ser sacsejats per emocions intenses, als que voleu prendre consciència de la realitat actual a través de l’art cinematogràfic, als que creieu en la capacitat guaridora de l’exposició de les nafres al sol, als crítics, als compromesos, als que preferiu els pessics desvetlladors a les pessigolles adormidores, us les recomano totes dues. Timbuktu mostra la senzillesa i la lluminositat d’Àfrica; Leviathan, la rudesa i la fredor dels mars boreals; l’una és encantadorament naïf en la seva forma; l’altra, sòlida i contundent. I en totes dues vius intensament a través dels seus personatges el drama de la vida pacífica allà on la violència, sota qualsevol de les seves formes, regna.
(Fotos i cartells baixats d'Internet)