Apunt d'Eindhoven

Cinc dies passejant per la ciutat de la llum holandesa ―llum de bombetes Philips, naturalment

Des de fa uns quants anys viatjo per Europa a cop de congrés de matemàtiques. No sé si us ho havia comentat mai, però la Isabel és matemàtica, la qual cosa, a mi, que sóc vocacionalment de lletres, sempre m’ha semblat fascinant. Aquesta vegada el congrés era a Eindhoven i hem aprofitat per anar a Amsterdam i fer incursions d’unes hores a ‘s-Hertogenbosch i a Breda.

Eindhoven és una ciutat que ratlla els 225.000 habitants; tota aquesta població pivota al voltant d’un barri central ―el Centrum―, on, a més de l’administració municipal, es concentra tota l’oferta comercial, financera, cultural i d’oci. Més enllà no trobareu res més que indústries i habitatges, units ―i alhora separats― per un teixit enrevessat de vies de comunicació i canals. En aquesta perifèria urbana, el model d’habitatge dominant és la casa baixa, de planta i un o dos pisos, adossada a d’altres idèntiques en sèries de deu o dotze, que poden repetir-se en diverses alineacions, o aïllades amb petits jardins. Entremig d’aquestes casetes unifamiliars, de tant en tant, s’intercala un bloc de pisos modern que trenca la uniformitat del conjunt.

I tot inserit en un paisatge dilatat, pla i monòton, dominat  pel verd clar de cultius i pastures ―amb vaques o sense―, i solcat per fileres d’arbres que solen delatar la presència d’un canal. Els celatges que hem trobat han estat majoritàriament grisos o amb núvols tumultuosos, que ens han obsequiat amb una finíssima pluja persistent i, en una ocasió, amb un aiguat tempestuós i calamarsa. També hem tingut algunes hores de sol, certament, i quan això ha passat, els carrers i les terrasses de bars i restaurants s’han omplert d’holandesos en samarreta i pantalons curts que volien aprofitar els raigs vivificants de la nostra estrella, gens pròdiga amb ells a l’hora de mostrar la seva cara neta i brillant.

En aquest centre vital i palpitant d’Eindhoven tot és nou; els bombardeigs aliats de la Segona Guerra Mundial, quan la indústria de la ciutat havia passat a ser indústria de guerra nazi, van destruir el llegat històric. L’edifici religiós més antic i monumental és l’església catòlica de Santa Caterina ―Sint Catharinakerk―, una gran mola de maó fosc, d’estil neogòtic, que va substituir l’anterior, d’origen medieval, i que va haver de ser restaurada després de la guerra. L’atractiu d’Eindhoven no és, doncs, el seu passat, sinó la seva modernitat.

Que a Eindhoven no s’hi ve a fer turisme ho demostra el fet que en tot el centre comercial, atapeït de botigues, no n’hi ha ni una sola de souvenirs holandesos ―tulipans de fusta o de plàstic, esclops de colors, formatges de bola, ceràmica de Delf... A Eindhoven s’hi ve per alguna cosa; en el nostre cas, per un congrés de matemàtiques. Però també s’hi pot venir per admirar la seva arquitectura moderna, estudiar a la seva Universitat Tècnica, considerada una de les millors d’Europa, o visitar els seus dos museus emblemàtics: el Philips Museum, on vaig fer un viatge al passat de la mà d'electrodomèstics dels anys cinquanta i seixanta, tots escoropulosament exposats en vitrines ―aparells de radio, televisors, aspiradores, màquines d’afaitar, tocadiscos...; i el Van Abbe Museum, un prestigiós centre d’art modern i contemporani, on, a través de la seva col·lecció permanent, vaig fer un recorregut per l’intricat món de l’art del segle XX, des dels postimpressionistes fins a les corrents actuals.

Per rematar la nostra estada a Eindhoven, els organitzadors del congrés ens van obsequiar amb un sopar en el marc del Philips Stadion, l’estadi de futbol del PSV Eindhoven, un altre dels orgulls de la ciutat. Ens van passejar per les llotges, pels vestuaris, per les sales tècniques, per acabar asseguts en el gran saló on directius, tècnics i jugadors celebren els èxits del PSV ―Philips Sport Vereniging―, en un primer moment integrat exclusivament per treballadors de la fàbrica Philips, el principal motor de la ciutat des de la seva fundació l'any 1891.