El vaig conèixer com a Miguel quan encara vivia fascinat pel cinema i els meus passos, com els seus, hi giraven al voltant. Junts vam fer una pel·lícula amateur que va guanyar no sé quin premi i en la qual, mancats de càsting, hi vam involucrar parents i amics. El seu pare, els seus germans, el meu avi, l’oncle Miquel..., tots van passar per davant de la càmera fent un o altre paper. La rodàvem els caps de setmana perquè tots els que hi participàvem treballàvem o estudiàvem, o les dues coses alhora. Franco encara vivia i, en la nostra passió i gosadia, vam plantar la càmera de 8 mm per fer un film antimilitarista a l’estació de França, dins d’un tren, en un pas fronterer i a la cel·la d’un jutjat; vam muntar un garrot vil al pati d’una escola religiosa i els nostres guàrdies fronterers duien uniformes militars i armes de debò que no recordo d’on vam treure. Si ens arriben a enxampar ens empaperen. Més d’una vegada vam passar situacions compromeses, com quan una parella de la guàrdia civil ens va sorprendre a l’estació de França amb el trípode plantat i el nostre actor traient un bitllet cap a enlloc. Fer aquella pel·lícula quan a penes teníem vint anys va ser una experiència que ens va unir per sempre.
Després es va casar i se’n va anar a viure a França. Allà es deia Michel. Venia a Sant Feliu de Llobregat per veure la família i aleshores ens trobàvem i xerràvem. Els nostres encontres eren llargs i intensos, perquè era un bon conversador, li agradava la polèmica i els seus punts de vista em resultaven curiosos dins de la meva ortodòxia d’esquerres i ecologista. Però sempre acabàvem parlant de nosaltres, els humans, les nostres virtuts i debilitats. Aquest era un tema que ens apassionava a tots dos i en el qual invertíem hores i consumicions. Era romàntic, humanista, confiat, sincer i, per damunt de tot, un home bo, que vivia en funció dels altres amb la capacitat de sentir-se cómode en el sacrifici, perquè no el percebia com a tal.
Quan es va separar i va tornar a Sant Feliu de Llogregat es va passar a dir Miquel en solidaritat a la reivindicació catalanista del moment tot i ser fill de castellanoparlants i haver estat el castellà la llengua de la seva infantesa i joventut. Crec que va ser aleshores que vam començar a tenir les nostres xerrades en català. A mi, al principi, em costava; l’havia conegut parlant castellà i existia una identificació llengua-persona que ell va insistir en canviar. Però ja fos en castellà, català o francès; com a Miguel, Michel o Miquel, sempre era el mateix home amable, de somriure fàcil i ulls grisos, profunds i enigmàtics, que feien pensar en la transcendència. Per això no em va sorprendre gens quan em va dir que s’havia fet budista. I vam passar a conversar sobre la religió, la fe i l'existència amb més intensitat que mai.
La nostra relació va ser intermitent, no ens vèiem molt, però quan ens vèiem el fluid profund de l’amistat es restablia i ens tornava a unir; aleshores, parlàvem i parlàvem fins que a mi em rodava el cap i l’havia d’aturar. Ell hauria seguit parlant i elucubrant unes quantes hores més. La seva figura m'ha inspirat en la creació d'alguns personatges literaris, perquè, sens dubte, va ser un home singular: pel seu misticisme sense ostentacions, per la fermesa en les seves conviccions adquirides, per la seva mirada de mag —tenia no sé què d’hipnòtica—, pel seu compromís amb els altres i per la seva capacitat de patir amb un somriure als llavis.
I així va morir, amb un somriure als llavis i després d’haver mantingut una darrera conversa amb mi. Em va esperar perquè tanquéssim el cercle de la nostra relació i em va explicar el que creia que passaria quan expirés. Aquesta vegada hi vaig estar d’acord. I així, amb el consol de la seva fe, una fe que s’havia fet a mida, ens va deixar pocs minuts després envoltat de persones que l’estimàvem i el continuarem estimant en el record, perquè, en vida, es va fer mereixedor de la nostra estimació.
Descansa en pau en el teu particular paradís, Miguel, Michel, Miquel.
