Guerrero Medina, artista compromès – Josep Lorman

Si l'art és emoció, implicació i recerca, José María Guerrero Medina és un bon artista. Perquè tot això és present a l’obra d’aquest pintor i escultor d’origen andalús (Jaén, 1942) que des del 23 de gener fins al 24 de maig podem admirar a l’Espai Volart, de la Fundació Vila Casas. L’exposició es titula El meu compromís i a través d’una seixantena d’obres, agrupades en quatre sèries temàtiques —Art-denúncia, Exilis, Fragments de la memòria i Pintant Velázquez—, es mostra part de la seva trajectòria.

Per a mi, entrar en contacte amb l’obra de Guerrero Medina ha estat un estímul encoratjador en la lluita sorda de l’artista per mostrar la incidència de la història —personal i col·lectiva— mitjançant un llenguatge propi. I és que no havia vist res seu abans —cosa que ara lamento— i em va sorprendre el rigor i la intensitat del seu plantejament creatiu.

Partint d’un neofigurativisme expressionista, Guerrero Medina evoluciona cap a una pintura més carnal i corpòria que recorda en alguns moments les figures retorçades de Francis Bacon. És l’etapa que va de finals dels anys seixanta fins a mitjans dels setanta i que representen obres com Miedo (1968) o la colpidora sèrie de tres pintures titulada Garrote (1974), realitzada sota la commoció de l’artista davant l’execució de Salvador Puig Antich.

A la segona meitat dels setanta, Guerrero Medina experimenta amb una mena de cubisme analític amb tocs surrealistes. Les figures i els elements del quadre es descomponen en plans i volums que de vegades floten en l’aire sobre fons ben definits; els tons són terrosos i apagats i transmeten resignació i angoixa. Campesino (1975) i Paredón (1978) en són bons exemples. Durant aquests anys també aborda una sèrie de retrats amb un tractament molt diferent: el fons s’uniformitza en ocres lluminosos i plens de matisos on la figura, obscura i humil, s’hi refugia. En són mostra Retrato de mi padre (1978) o la sèrie Retrato de soledades (1978).

Estranyament, d’aquesta època és també l’obra titulada Camí de l’exili (1975) i que ve a ser el preludi d’un tema recurrent —la retirada republicana de 1939— que alimentarà la pintura de Guerrero Medina durant els primers quinze anys d'aquest segle, enfocat des d’angles diferents. L’angoixa resignada dels exiliats es mostra en sèries de retrats de gran format i en escenes de la fugida cap a França i del camp de refugiats de la platja d’Argelers. Aquí la figura humana adquireix tot el protagonisme; són figures de rostre desdibuixat que, solitàries o en massa, evoquen el trasbals i el dolor de la derrota.

L’exploració de Guerrero Medina continua i, sota l’auspici de la memòria i el subconscient, dóna forma a una sèrie d’obres, on la figura, en acció o en repòs, es retalla sobre fons de colors plans, intensos. Tota aquest treball és reuneix sota el títol de Fragments de la memòria i es desenvolupa sobretot a partir del 2015.

Però el que més em va admirar del que hi ha exposat és l’obra agrupada amb el títol de Pintant Velázquez. A partir d’una vuitantena d’aquarel·les en petit format sobre personatges presents en l’obra de Velázquez, s’articulen tota una sèrie de retrats en gran format que són impressionants. Brotxades, empastats d’espàtula, raspats, difuminats...; tot un seguit de tècniques pictòriques es conjuguen amb mestria per obtenir una obra fidel a Velázquez i, alhora, tremendament personal i vigorosa. És un esclat de pintura executada per un artista contemporani per tal d’homenatjar un gran mestre clàssic des de la llibertat i el respecte.

Vaig sortir l’exposició xocat pel nivell de compromís de l’artista amb el seu art i que va actuar en mi com un revulsiu. I mentre tornava cap a casa després de sopar amb uns amics, tota una sèrie de preguntes sobre el meu, de compromís, es van anar formulant i em van sumir en una incomoditat que no em va deixar dormir fins ben entrada la matinada. I és que sovint el bon art també és pertorbador.