Una de les coses que més m’estimula és adquirir un coneixement nou, descobrir un fet, una obra, un personatge que em resulti admirable i que restitueixi a l’ésser humà la dignitat que tants i tants s’entossudeixen a arrabassar-li amb les seves actuacions indignes. Em conforta topar-me amb homes i dones abnegats, que, des d’àmbits ben diferents, han lluitat i lluiten en favor de la germanor, la renovació d’idees i contra la corrupció i la injustícia. En el viatge a Praga del més de setembre passat la casualitat em va fer descobrir la figura de Jan Hus més enllà del simple fet de contemplar un monument seu a la plaça de la Ciutat Vella.
Caminava per la plaça de Betlem quan, tip de suportar la pluja minsa que queia des de feia estona, vaig decidir entrar en un edifici d’aspecte religiós que el mapa turístic que duia identificava com la Capella de Betlem. Em va sorprendre que l’accés fos una senzilla porta de fusta en un carreró lateral sense sortida. A dins em vaig trobar amb un vestíbul rústec i una escala de fusta que conduïa al pis superior. D’una estança adjacent va sortir una dona que em va convidar a veure la capella i em va facilitar un full plastificat amb informació.
En entrar a la capella em vaig trobar amb un espai ampli i lluminós, sense cap atractiu arquitectònic i que estava en ús, com indicava la disposició de les cadires i els micròfons i altaveus de l’estrada. I com estava sol i a fora plovia, em vaig asseure i em vaig posar a llegir el full per assabentar-me de la rellevància d’aquell lloc tan poc rellevant. Llavors vaig saber que era a la reconstrucció de la capella des del púlpit de la qual, entre els anys 1402 i 1412, Jan Hus havia predicat les seves idees religioses reformistes, origen del moviment hussita. Crític amb la relaxació moral del clergat, Hus, fent-se ressò dels postulats de John Wycliffe, propugnava un retorn al cristianisme primitiu, amb la figura de Jesús i les Sagrades Escriptures com a fonts directes de la fe, sense necessitat d’una jerarquia religiosa emparada sota el paraigües d’una Església ostentosa, extraviada en la lluita pel poder terrenal. (Cal tenir present que entre 1348 i 1417 —període durant el qual viu Jan Hus (1369-1415)—, l’Església catòlica està dividida per la pugna entre dos papes rivals, un a Roma i un altre a Avinyó. És el període que històricament es coneix com a Cisma d’Occident.)
La veu de Hus, un humil fill de pagesos que per mèrits propis va arribar a ser rector de la Universitat Carolina de Praga, va calar en el seus conciutadans i va aplegar un gran nombre d’adeptes a les seves propostes de renovació religiosa i social. Per això, quan l’any 1414 va ser condemnat per heretgia en el Concili de Constança, on havia anat a defensar les seves tesis, i uns mesos més tard executat a la foguera, es va produir un moviment d’insurrecció liderat per nobles bohemis i moravians que va acabar en les guerres hussites entre els seguidors de Hus i el Sacre Imperi Romanogermànic. I no és fins la batalla de la Muntanya Blanca, l’any 1620, que l’Església Catòlica Romana triomfa definitivament sobre els corrents reformadors protestants i s’estableix amb força a Bohèmia i Moràvia.
Es conta que, a peu de patíbul, Hus va dir al seu botxí: «Avui rostiràs una oca —hus vol dir oca en llengua bohèmia—, però d’aquí a un segle et trobaràs amb un cigne que no podràs rostir». I efectivament, un segle més tard apareix la figura de Martí Luter que, amb el triomf de la seva Reforma protestant, posa en pràctica moltes de les tesis que Jan Hus havia defensat.
La capella de Betlem original va esfondrar-se en el segle XIX i en el solar es va aixecar una casa familiar. Però la veneració que senten els txecs per Jan Hus, a qui consideren un heroi nacional, va fer que l’any 1949 es decidís reconstruir-la seguint dibuixos i gravats de l’època. Les obres es van acabar l'any 1954 i des d’aleshores l’espai rendeix tribut a Jan Hus amb un museu permanent a la primera planta i diferents actes entre els quals destaca la cerimònia eucarística amb què es commemora la seva crema a la foguera el 6 de juliol de 1415. En record d’aquest succés, el 6 de juliol és la Festa Nacional de Txèquia.
Davant la rellevància històrica i emocional de Jan Hus per als txecs, resulta paradoxal que aquests siguin els més escèptics d’Europa quan a religió, amb un 80 % que es declaren obertament ateus o indiferents. Potser la rememoració any rere any de la cruel execució d’un serf de Déu en nom de Déu els ha fet concloure que no hi ha Déu que valgui.