Javier Krahe in memoriam

El passat 12 de juliol va morir Javier Krahe. Va ser pocs dies després que jo arribés a Son Bauló i la notícia em va colpir. L’admirava, a Javier Krahe. Crec que ha estat un dels cantautors més originals quan a estil i temàtica de les seves cançons, impregnades sempre d’humor i ironia. Ja no el tornarem a veure en un escenari, amb la guitarra, el cigarret i el got de tub al costat del tamboret alt on solia asseure’s. I a Javier Krahe, més que a cap altra, se l’havia de veure en directe per gaudir-lo plenament. La seva seriositat i hieratisme a l’hora d’interpretar les seves cançons eren un element jocós més dins de la jocositat dels seus concerts.

D’una poètica quevediana, desmesurada dins de la mesura, intel·ligent i, sovint, desvergonyida, ningú ha cantat a l’amor i a l’enamorament tal i com ho feia ell, mirant-los pel cantó de l’absurd inevitable, de la bogeria necessària perquè així ho estableix el programa biològic. Des de l’amant cínic al romàntic enamorat, moltes de les seves cançons ens parlen dones –les que va tenir al seu costat, les que va desitjar, les que va somiar–; capítols de la seva vida sentimental exposats com la tragicomèdia que solen ser aquests episodis segons com te’ls miris. A mi segurament m’agrada perquè coincidim en la visió tragicòmica de les relacions de parella, en les quals tots, homes i dones, som víctimes i botxins alhora en un joc d’amor i desamor, de seducció i desdeny, que ens pertorba durant una bona part de la nostra vida adulta.

Cap cantautor espanyol s’ha ofert a si mateix en un escenari amb la naturalitat i sentit de l’humor que ell s’oferia. Bufó i trobador alhora, tenia la capacitat de fer-te riure i emocionar en el petit interval d’uns quants versos. Tant allò que era còmic, com el que era tràgic quedava subratllat per la seriositat de la seva veu greu, el gest mínim i parsimoniós i els acords justos i precisos. Res de més; tampoc res de menys. A l’escenari era la mesura hilarant, crítica i desvergonyida.

Jo el vaig conèixer a Plasència deu fer uns divuit anys, gràcies a la Isabel. Ella l’havia vist a Madrid, quan tot just començava a actuar a La Mandrágora, al costat de Joaquín Sabina i Alberto Pérez. Passejàvem pel carrer principal d’aquest poble extremeny i va veure un cartell que l’anunciava. “Ostres, aquesta nit actua en Javier Krahe!” Jo no sabia qui era. “No el coneixes?”, es va estranyar. “És boníssim!”, va asseverar amb el seu entusiasme característic. I vam anar a veure’l. Actuava en un bar petit, al final del mateix carrer, i quan hi vam arribar, era ple a vessar. Jo hauria tornat enrere, intimidat per la multitud, però la Isabel em va arrossegar cap a l’interior i, no sé com va ser, em vaig trobar assegut en una tauleta una mica arraconada, davant mateix de l’escenari, amb dues noies que jo no coneixia de res, i ella, naturalment, tampoc.

Va ser la millor actuació de Krahe que he vist. El tenia a tres metres escassos, envoltat de fum de tabac –encara no estava prohibit fumar en els locals públics–, amb el got de whisky sobre la tarima i un únic llum que l’il·luminava. Era tot el que necessitava per sentir-se com a casa. I efectivament, va ser com si estigués a casa, envoltat d’un grup d’amics: va fer broma, va cantar, va contar anècdotes i ens va fer gaudir de la seva companyia al llarg de les dues hores que va estar al petit escenari. I quan va acabar, com us podeu imaginar, no el volíem deixar marxar.

Tinc un record inesborrable d’aquell concert de Javier Krahe a Plasencia. Sens dubte va ser la descoberta més interessant que vaig fer en aquell viatge juntament amb uns quants paisatges de la “dehesa”, el teatre romà de Mérida i Trujillo. La resta ho recordo tot passat per aigua –ens va ploure de valent aquella Setmana Santa! Després l’he tornat a veure actuar unes quantes vegades en el marc del festival Barnasants. Han estat sempre actuacions en un teatre, amb Javier Krahe en un escenari de debò i jo assegut en el pati de butaques. I tot i que a l’entrar sempre lamentava la fredor de la posta en escena en comparació amb el petit bar de Plasència, quan ell sortia i començava a cantar, l’entorn desapareixia màgicament i el tornava a sentir tan pròxim i directe com aquella primera vegada, amb el mateix tarannà inconformista i cínic, que ens acostava a ell i a la seva poesia amb delit.

Lamento la seva mort. Ens ha deixat un gran artista que cantava la vida des de la senzillesa de l’humor i l’agudesa del sarcasme. Els que l’admiràvem el trobarem a faltar malgrat que la tecnologia ens el mantingui present.

Enllaç a la canço: Y todo es vanidad

(Fotos extretes d'Internet)