Aproximació a l'obra d'un artista humil">

Jordi Poquet, mestre i pintor

L’última convocatòria social a la qual vaig assistir a Mallorca va ser la inauguració de l’exposició de pintura de Jordi Poquet a la sala Sa Rectoria, de Santa Margalida, coincidint amb les festes de la Beata. Amic de la família de la Isabel, me l’havien presentat en una ocasió i tenia curiositat per conèixer la seva obra. De fet, ja havia vist algun dels seus quadres decorant les parets familiars i m’havien agradat. De manera que vaig aprofitar l’ocasió per fer-me una idea més precisa de la talla artística de l’amic Poquet.

Jordi Poquet va néixer a Santa Margalida l’any 1953 i durant tota la seva vida laboral va ser mestre d’escola i pintava en les estones lliures. Exposat d’aquesta manera un s’imagina l’obra d’un aficionat amb una vocació frustrada d’artista. Però en el seu cas ho hem d’exposar a l’inrevés. Jordi Poquet és un artista amb vocació de mestre, i durant tota la seva vida conjuga ambdues activitats amb una dedicació absoluta. No és estrany, doncs, que, estimat pels margalidencs per la seva dilatada labor docent al poble i admirat per la seva mestria en la pintura, li oferissin un homenatge i l’Ajuntament edités un ampli catàleg de la seva obra, que ha donat a conèixer bells racons del municipi i de les illes arreu.

Poquet no és un artista preocupat per la originalitat dels seus plantejaments ni pel concepte, no forma part de les avantguardes postmodernes, no es qüestiona l’art des de vessants filosòfiques o sociològiques, Poquet pinta el que veu i ho fa amb una habilitat extraordinària. El seus paisatges, ja siguin camps, muntanyes, boscos, oliveres o marines, tenen una bellesa i harmonia que impressiona i asserena. Són quadres d’una amabilitat inqüestionable que a ningú importaria tenir a casa i contemplar-los de tant en tant. Poquet pinta la naturalesa amb mirada serena i això és el que ens ofereix, senzillament, humilment. I la veritat, considero que és d’agrair.

Però allí on Jordi Poquet resulta més expressiu i enlluernador és quan pinta el seu jardí de la casa de Muro. Aquí, la seva paleta acolorida es deixa anar i omple de roses, vermells, verds, grocs i malves delicats la superfície de la tela d’una manera tan solta i encertada que no té res d’envejar a la paleta de Monet quan pinta el seu jardí de Giverny. No exagero.

L’art de Jordi Poquet no és un art especulatiu, és l’art d’un artista senzill que admira la natura i la pinta amb el traç enèrgic dels postimpressionistes. El postimpressionisme ja està inventat, em direu. I què, que estigui inventat? La irrupció d’un corrent artístic a la història de l’art no hauria de significar la desqualificació dels seus seguidors posteriors si els valors estètics segueixen vigents. I particularment trobo que l’aportació dels postimpressionistes a la pintura no s’ha acabat ni s’acabarà mai per a tots els que estimem la naturalesa i la volem aprehendre a través de la seva reproducció ―un dibuix, una pintura, una fotografia, una pel·lícula...― en una mena de sacralització, d’oració, de tribut a la Terra i a la Vida. El paisatgisme no és tan sols un gènere, sinó també una devoció. I a Mallorca hi ha excel·lents devots del paisatge, entre els quals cal situar Jordi Poquet. 

L’art és sobretot un compromís de l’artista amb ell mateix i és susceptible de manifestar-se sota la forma que es vulgui sempre que aquesta manifestació sigui sincera i estigui executada amb el domini de la tècnica necessari. I la pintura de Jordi Poquet és sincera, no enganya ningú amb artificis ni discursos vans, i té una execució impecable. I és precisament quan busca formes d’expressió més originals i noves que trobo que es perd i debilita. Però jo no sóc qui per jutjar les seves inquietuds com a creador; l’únic que puc fer és manifestar la meva opinió, que, sigui quina sigui la seva deriva d’ara en endavant, sempre tindrà la consideració i el respecte que es mereix per tot el seu recorregut.

A l’actualitat, en el món de l’art cal plantejar-se aquesta qüestió:

Qui és més artista, el que, rebel i desafiador, és capaç d’exposar una sèrie de llaunes que presumptament contenen els seus excrements amb el títol Merda d’artista, com va fer Piero Manzoni l’any 1961, o el que treballa retirat i en silenci, despreocupat de corrents i tendències, i lliurat al repte d’expressar els seus neguits i inquietuds amb el rigor i el domini tècnic dels mestres admirats?  

Jo personalment no voldria una d’aquestes capsetes de merda de Piero Manzoni ni regalada, en canvi no em disgustaria tenir un dels paisatges de Jordi Poquet penjat a casa i, a través d’ell, evocar algun racó estimat de Mallorca.

Enllaço amb el blog de Jordi Poquet pels que vulgueu conèixer la seva obra.