Josep Maria Beà, dibuixant galàctic

El món del còmic espanyol honora el meu amic Beà

Dissabte passat, en el marc del Saló Internacional del Còmic de Barcelona, el meu amic Josep Maria Beà va rebre el reconeixement a la seva trajectòria professional de l'Asociación de Autores de Cómic de España. Una distinció merescuda perquè mentre va estar en actiu, en Beà, com l’acostumo anomenar, va ser el dibuixant de còmic més creatiu de tot l’estat espanyol.

En Beà i jo ens vam conèixer de molt joves a través d’un amic comú també dibuixant. Aleshores ell treballava per a Seleciones Ilustradas i ja era un professional reconegut i jo tot just començava a escriure. I vam passar a col·laborar; ell s’inventava la història i la dibuixava i jo escrivia els textos i els diàlegs. D’aquesta manera vam treballar durant uns quants anys i, el més important, vam travar una amistat llarga i sincera, basada, sobretot per part meva, en l’admiració. Sempre l’he admirat; he admirat la seva habilitat en el dibuix, la seva capacitat imaginativa, la seva intuïció artística i el seu sentit de l’humor. Perquè les seves histories estan carregades d’un humor intel·ligent i subtil que les fa delicioses malgrat la truculència del dibuix i els seus desenllaços colpidors, sempre sorprenents.

Al llarg de la nostra relació he estat un espectador de privilegi de la ductilitat creativa de J.M. Beà. El vaig conèixer de dibuixant de còmic; després va tenir una etapa que es va dedicar a la pintura i a la il·lustració ―tinc un quadre seu penjat al rebedor de casa que admira a tothom que hi ve per primera vegada―; amb la revista Rambla es va fer, a més a més, editor; també es va dedicar a fer maquetes de naus espacials amb una habilitat i precisió admirables; però un bon dia ho va deixar i, aleshores, es va posar a escriure novel·les juvenils, que l’editorial Anaya no va dubtar en publicar. I quan es va cansar de dibuixar, pintar, editar, construir maquetes i escriure, va començar amb la música i es va posar a compondre. I tot ho feia bé. Era com màgic; allà on aplicava les seves mans i la seva creativitat, en sortia una obra valuosa, capaç d'entretenir i fascinar.

He de confessar que, de vegades, m’he sorprès envejant-lo; projectant una vida d’artista amb la seva capacitat creativa i la seva tècnica excel·lent en el dibuix i la pintura. I de fet vaig escriure una novel·la, L’any que van venir els Beatles, inspirant-me en ell i en les anècdotes que m’havia explicat de la seva etapa d’aprenent de dibuixant a Selecciones Ilustradas i que m’havien fet petar de riure. Perquè aquesta és una altra de les habilitats del meu amic Beà: és un gran narrador d’històries, que allarga i embolica sobre la marxa i a les quals sempre troba una sortida ocurrent. Jo he rigut molt amb ell; i li estic agraït, perquè, segons teories terapèutiques recents, possiblement fent-me riure tant, m’ha allargat la vida.

Ara tots dos ja tenim uns quants anys i, de tant en tant, ens trobem, i davant d’una o dues cerveses trapenques, d’aquelles que tenen cos i grau, ens posem al dia del present i recordem el passat compartit: amics, experiències, projectes, treballs, ah!, i una masia, perquè durant uns quants anys en Beà i jo vam tenir llogada, juntament amb les nostres parelles i d’altres, una masia al vessant obac del Montseny ―el Campàs, es deia (i suposo que es deu seguir dient encara)―, on xerràvem, bevíem, menjàvem i rèiem davant de la llar de foc, plens de vitalitat i entusiasme pel nostre futur d'artistes. Ho recordes, Beà?

Us passo l'enllaç de l'ampli article sobre Josep Maria Beà que hi ha publicat a la Wikipedia. A sota, les portades i una pàgina d'alguns dels àlbums recopilatoris de les seves històries.