Josep Maria Cortina, fotògraf

Havíem quedat citats a la una del migdia en un bar del carrer de Provença cantonada Enric Granados. L’esperava i em preguntava si el reconeixeria. Després de cinquanta-cinc anys havia d’estar molt canviat. Jo el recordava d’estatura mitjana, cara rodona, faccions regulars, ulls vius i cabell castany clar; actiu i enèrgic, amb dots de lideratge —havia estat delegat de curs a cinquè, sisè i preu, que eren els cursos que havíem coincidit a l’institut Milà i Fontanals. Ara, l’única referència que tenia per identificar-lo era la foto petitona de Facebook, on duia barret de feltre. Com que avui dia ningú no en porta, de barret de feltre, vaig pensar que si veia algú que s’acostava amb barret seria ell. Això si el duia i la foto no era d’un dia que ocasionalment se n’havia posat. Però sí, el duia, i el primer que va fer en presentar-se va ser mostrar-me la causa del seu ús: era calb; els cabells castanys i fins, pentinats amb ratlla al costat que li recordava havien desaparegut. Segurament per això la primera observació que em va fer va ser sobre el fet que jo encara el conservava, el cabell.

Després d’aquesta presentació capil·lar ens vam posar a xerrar i ben aviat vaig perdre la recança que aquest tipus de trobades gairebé a cegues em provoca. “Qui et trobaràs?”, no puc evitar de preguntar-me. Després de més de mig segle transcorregut, aquell adolescent que vaig conèixer i amb qui vaig establir una bona amistat podia haver canviat molt. Però no, no havia canviat gaire, conservava l’aire resolut i la forma de parlar franca i animada. I en un curt interval de temps vam recuperar aquella relació que havia quedat interrompuda quan ell va continuar Ciències Econòmiques i jo vaig deixar els estudis per entrar al món del cinema, que aleshores m’apassionava.

I va resultar que dins de les nostres trajectòries vitals hi havia un element comú: l’afició per la fotografia. A més, una afició generada de la mateixa manera: un pare que fa fotos, té un petit laboratori a casa i, de ben noi, t’introdueix en l’art de capturar la llum que banya la matèria amb una càmera fotogràfica. I aquest va ser el tema de conversa durant una bona estona. Ell havia fet unes quantes exposicions i m’havia portat un catàleg conjunt que s’havia autoeditat. Col·leccions 1997-2020, es titula.

Jutjar l’obra d’amics i coneguts sempre té un punt d’incomoditat, que es converteix en sofriment quan l’obra no t’agrada. Per això, quan vaig arribar a casa amb el catàleg d’en Josep Maria Cortina sota el braç vaig trigar a fullejar-lo, no em decidia. Vaig llegir el pròleg d’Eduard Cairol i el vaig trobar interessant, lluny del panegíric habitual quan a algú li toca presentar l’obra d’un autor. Això em va animar a llegir el text de presentació que en Josep Maria havia escrit per al llibre. I era un text tan senzill i honest, tan mancat de pretensió i alhora tan clar en l’explicació de les raons per les quals fotografiava i, en concret, havia fotografiat tot allò que ens presentava, que em van passar tots els temors i vaig pensar que qui es manifestava d’aquella manera, per força havia de ser exigent i escrupolós a l’hora d’abordar el repte de la creació, en aquest cas la creació fotogràfica.

I, certament, he gaudit de la contemplació de les fotografies del llibre Col·leccions 1997-2010, i no em puc estar de mostrar-ne unes quantes en aquesta nota. Avui dia que tothom fa fotografies a tort i a dret, s’agraeix trobar qui les fa pensant el que fa i esforçant-se per obtenir els millors resultats dins de l’objectiu que s’ha fixat. És a dir, trobar algú que fotografia amb sentit i amb intensió.

En Josep Maria Cortina també té un blog cultural actiu des del 2009 —Prova i error— en el que periòdicament publica informació sobre música, cinema, teatre, art i literatura, i on de tant en tant hi penja les seves fotografies.