Dijous, 1 de desembre, en el Cercle Artístic de Sant Lluc es va presentar la tercera edició d’Historias de Taberna Galáctica, de Josep Maria Beà. De l’amic Beà ja en vaig parlar arran del premi que li va concedir l’Asociación de Autores de Cómic de España en el marc del passat Saló del Còmic Internacional de Barcelona (nota 10/05/2016). Avui de qui toca fer-ho és de la seva taverna galàctica, un negoci muntat en un meteorit a l’espai interestel·lar, on s’hi reuneix el bo i pitjor de la fauna que pul·lula per les rutes comercials de l’Univers. Nemo, Hycrotan, Toksath, Ondrakor i fins a dotze contertulians més conten històries ocurrents, enigmàtiques, cruels, sentimentals o divertides; totes fruit de la ment creativa del meu amic Beà.
Però a mi, més que les històries, el que m’agrada és l’atmosfera de la taverna, els personatges que hi desfilen, els seus comentaris, la composició de les vinyetes, els seus detalls; és aquí on l’humor surrealista de Josep Maria Beà adquireix la màxima expressió i impregna l’obra d’una crítica mordaç i intel·ligent que la fa única.
Carlos Giménez diu en el pròleg a la primera edició que, després de Beà, l’univers, en els tebeos de ciència-ficció, ja no serà com abans. Jo crec que aquesta apreciació es podria estendre a tot el gènere de la ciència-ficció. Després d’Historias de Taberna Galáctica la ciència-ficció tradicional, tret de comptades excepcions, queda reduïda a una mera narrativa d’aventures futuristes intranscendent i beneita. El que Cervantes va fer a la novel·la de cavalleries amb la publicació del Quixot, Beà ho ha fet a la ciència-ficció amb la seva Taberna Galáctica. La paròdia genial ha esmicolat el gènere i l’ha convertit en pinso per al canari, faramalla irrellevant, entreteniment per a criatures adultes.
De vegades he pensat que si Beà hagués nascut als Estats Units, la seva taverna galàctica ja hauria estat objecte d’una sèrie televisiva i uns quants llargmetratges i hauria donat peu a tota una operació de merchandising que hauria situat els seus personatges estrafolaris a totes les llars del planeta. Però d’altres crec que no, que m’equivoco, i que si no ha estat possible després d’intentar-se ―perquè en els anys 90 es va intentar―, és perquè no podia ser.
Per què no podia ser? Primer, perquè l’humor de Beà és massa refinat per al mercat nord-americà i per al públic televisiu el general, hi ha massa ironia, és massa corrosiu per a la bona gent, massa irreverent, massa desinhibit, massa provocador; els seus referents cal buscar-los en les avantguardes de principis de segle XX a Europa, en els dadaistes, en els surrealistes, en l’escriptura automàtica, en la interpretació freudiana dels somnis. Segon, perquè si hagués nascut als Estats Units, Beà ja no seria el mateix; al meu amic li calia la postguerra, uns pares botiguers, escolaritzar-se als maristes de Sants, viure l’autarquia espanyola, la grisor barcelonina del franquisme per amalgamar-se i arribar a ser qui és: un home brillant, divertit, inquiet i contradictori, tocat per l’escepticisme de qui ha superat la misèria cultural del seu entorn.
D’ençà de la seva publicació per primera vegada en forma d’àlbum per Tutain Editor, l’any 1981 ―les historietes havien aparegut abans per entregues a la revista de còmic1984―, Historias de Taberna Galáctica s’ha convertit en un referent per als amants del còmic, sobretot europeus, i fins i tot els més friquis l’han enlairat a la categoria de llibre de culte i l’adoren, com d’altres friquis adoren la Bíblia o l’Alcorà. En aquesta darrera i excel·lent edició de Trilita Ediciones, qualificada com a definitiva, les historietes van acompanyades de pròlegs i apèndixs que completen la visió de l’obra i el seu autor. Un regal original i còsmic per aquest Nadal.
Enllaço amb la web de Trilita Ediciones, on hi trobareu informació i pàgines d'aquesta edició d'Historias de Taberna Galáctica.