La Vall Fosca

Per la Mercè, la Isabel i jo acostumem a sortir. Aquesta vegada vam decidir anar al Pirineu. Els estius a Son Bauló són fantàstics, però ens priven de gaudir d’altres destins. I ens havien fet enveja els relats pirinencs d’en Natxo de juny i de juliol, mesos en què la muntanya esclata de colors i perfums, el dia és llarg i la lluminositat, intensa.

Vam escollir el Parc Nacional d’Aigüestortes-Sant Maurici. Però en dos dies poca cosa es pot fer, i vaig planificar una incursió a la Vall Fosca i una altra a la vall de Sant Nicolau fins al planell d’Aigüestortes. Per això ens vam ubicar a Senterada, que és una petita població situada a l’entreforc de les carreteres que, una per la dreta i l’altra per l’esquerra, conduïen als dos objectius.

No hi havia estat mai, a la Vall Fosca, i el nom de l’estany Gento m’evocava la infantesa, quan al migdia, la informació meteorològica de la radio donava les observacions enregistrades en aquella remota estació del Pirineu que es deia com un futbolista del Real Madrid.

El dia es va llevar esplèndid i a les 9 h ja érem al peu del telefèric que ens pujaria de l’embassament de Sallente a l’estany Gento. Aquest telefèric data de 1981 i és de la companyia elèctrica Fecsa-Endesa, la qual, de l'1 de juliol al 30 de setembre, cedeix la concessió de la seva explotació al Patronat Municipal de la Vall Fosca. Tot i que el preu del viatge és car ―12 € un trajecte i 18 € l’anada i tornada―, val la pena agafar-lo per estalviar-te una ascensió de 370 m de bon començament.

L’estany Gento té la singularitat de ser el receptor de les aigües dels nombrosos estanys que hi ha a la capçalera de la vall. El desguàs natural de superfície dels estanys es combina amb un sistema de galeries subterrànies i l’aigua baixa fins a l’estany Gento, des d’on un canal de conducció cobert de 5 km la du cap a la cambra d’aigües de la central de Cabdella, que aprofita el salt de 836 m per moure les turbines i produir electricitat. Aquesta obra colossal va ser l’aposta d’un home del Pallars, Emili Riu, fill de Sort, qui, a l’any 1911, va fundar l’empresa Energía Eléctrica de Cataluña. 4.000 treballadors d’aquí i de fora es van instal·lar a la vall i, entre els anys 1911 i 1914, van construir tot aquest complex sistema hidràulic, que va fer possible que entrés en funcionament la primera central hidroelèctrica de Catalunya. Es dóna, doncs, la paradoxa que els habitants d’aquesta vall estreta i penombrosa ―d’aquí el seu nom de Vall Fosca― van ser els primers del país en gaudir de llum elèctrica. A l’actualitat, a la vall hi ha tres centrals hidroelèctriques en funcionament que aprofiten les aigües de la capçalera del riu Flamisell: la central reversible de Sallente-Estany Gento (1981), la de Cabdella (1914) i la de Molinos (1919).

Tot això, que he llegit en un fulletó a la casa rural on ens allotgem, ho penso davant la superfície grisa ―encara no hi toca el sol― de l’estany Gento. I m’admiro de l’esforç realitzat per aquells treballadors anònims que a començament del segle XX, sense excavadores, ni grues, ni martells pneumàtics, van obrir a pic i pala les galeries i van aixecar les preses per engrandir la capacitat dels estanys. Envoltats de neu a l’hivern, amb l’únic abric de jerseis, americanes i boines; mig despullats a l’estiu sota un sol implacable, i calçant espardenyes, amb mitjons o sense segons l’època de l’any.

A les 9,20 h comencem a caminar pel ramal del GR-11-20 que parteix del refugi d’Estany Gento (2.150 m) i pugem a la Portella (2.293 m). Aquí ens trobem la via del carrilet que es va construir en diferents fases al llarg del segle XX per transportar materials cap als estanys. La seguim uns 200 metres fins a la riba de l’estany Tort.  Retrocedim i pel GR arribem al refugi Colomina (2.408 m), davant l’estany del mateix nom. Aquest refugi, conegut també com “casa Keller” perquè hi va viure l’enginyer suís que dirigia les obres hidràuliques de la central de Cabdella, va ser restaurat i condicionat l’any 1985 i depèn de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Continuem pel GR i passem a l’estany de Mar (2.430 m), recrescut amb dues preses, i d’aquest al de Saburó (2.550 m) pel pas de l’Ós, on ens aturem a menjar una mica. Són les 12 del migdia i, tal com anunciava la previsió meteorologia, comencen a envoltar-nos núvols negres que no auguren res de bo. La meva intenció era pujar fins a la collada de Saburó per veure els estanys de l’altre vessant i tornar cap a l’estany Gento fent una petita marrada que ens allargués la caminada i ens permetés visitar els estanys Vidal i el Colomina de Dalt, però tal com estan les coses decideixo tornar per on hem vingut.

I l’encerto. Perquè quan a les 14, 20 h comencem a pujar les escales del refugi, el plugim que ens ve acompanyant des de fa una estona es converteix en un ruixat fort que ràpidament degenera en una tempesta amb llamps i trons. Aixoplugats, la contemplem pels finestrals i ens felicitem per la sort que hem tingut. Dinem els entrepans que dúiem al bar del refugi i a les 15 h, en vistes que l’aiguat continua, renunciem a baixar caminant a l’embassament de Sallente i ho fem amb el telefèric. Un parell de talls elèctrics a causa dels llampecs ens deixen penjant al buit i posen una mica d’emoció al descens.