L'ordre del dia, d'Éric Vuillard

Sempre és agradable fer nous amics. Sobretot quan arribes a una edat en què alguns dels que tenies t’han començat a abandonar, i no per voluntat pròpia. Per això valoro tant que en Joan de Déu Prats i jo hàgim aprofundit en una coneixença que venia de temps i que no havia passat de la mera simpatia.

En aquesta nova relació d’amistat, que s’ha establert a base de llargues xerrades sobre dones i literatura, dos temes recurrents en mi i que han trobat ressò en en Joan de Déu, una tarda em va passar un llibre perquè me’l llegís sense voler-me’n parlar. «Ja el comentarem quan l’hagis acabat», em va dir. I la veritat, em va intrigar. Normalment, quan deixes un llibre a algú és perquè t’ha agradat i no pots evitar elogiar-lo. Doncs ell no ho va fer; és més, ni tan sols em va voler aclarir de què anava. Era un llibre més aviat prim, d’un tal Éric Vuillard, que no coneixia, i amb el un títol tan poc suggeridor com L’ordre del dia. L’única informació engrescadora que em va donar va ser que era el premi Goncourt 2017.

Naturalment, amb tant de misteri, aquell mateix vespre el vaig començar a llegir, i només em vaig aturar quan la son em va vèncer a les tantes de la matinada. Però l’endemà, tan sols posar els peus a terra, vaig continuar la lectura fins acabar-lo. L’ordre del dia va ser una descoberta sorprenent, no tan sols pel tema —el preàmbul de la Segona Guerra Mundial—, sinó pel tractament literari i l’escriptura excel·lent.

Vuillard planteja l’obra en escenes, moments concrets entre 1932 i 1938, que tria per tal de mostrar-nos les maniobres del nazisme per assolir el poder i dur a terme el seu pla de domini d’Europa i d’eliminació d’opositors ideològics i jueus. Vuillard mostra el paper que van jugar els industrials alemanys en fer possible el deliri de Hitler i els seus col·laboradors, el rèdit que en van treure durant la contesa i la seva pervivència impune després de la derrota. Amb descripció rica i precisa descobreix les falsedats i els enganys mitjançant els quals el partit nazi guanya les eleccions de 1933, el seu líder és nomenat Canceller d’Alemanya i, cinc anys després, s’annexiona Àustria davant la tolerància inexplicable de França i Anglaterra. Vuillard descriu personatges, furga en les seves consciències i aventura emocions i sentiments en homes que van protagonitzar els fets. En un magistral aiguabarreig entre novel·la i història, Vuillard proporciona al lector elements objectius i subjectius perquè en tregui les seves pròpies conclusions. I el més esglaiador de tot és que en algun moment del relat pots arribar a percebre un cert paral·lelisme entre aquell passat on va prevaler la mentida i l’odi amb el present.

Després de la lectura de L’ordre del dia (El Balancí, 789. Edicions, 62. Barcelona, 2018), vaig trobar una altra obra del mateix autor: 14 de juliol (El Balancí, 802. Edicions, 62. Barcelona, 2019). Aquí els fets relatats són els de la revolta popular a París que va acabar amb l’assalt a la fortalesa de la Bastilla, el tret de sortida de la Revolució Francesa. El plantejament literari de l’obra, publicada un any abans que L’ordre del dia, és idèntic al d’aquesta, però els resultats no són els mateixos. En aquest cas, Vuillard, amb la intenció de posar en relleu el caràcter anònim i popular de l’aixecament ciutadà, es perd en una enumeració de noms i de fets excessiva i confusa, que no ens ajuden a la comprensió del moment històric elegit ni ens mostren la seva transcendència. El resultat és un relat confús que m’ha acabat fatigant.

Tanmateix, la brillantor de L’ordre del dia és tal, que li disculpo l’intent poc reeixit de 14 de juliol. Per cert, el dia que jo vaig néixer; o sigui que just el dia que es complien 159 anys de l’aixecament en armes dels ciutadans de París, tot iniciant-se un procés de canvi en l’ordre social que havia de transformar el món, la meva mare m’hi deixava anar. Casualitats de la vida.