L’altre dia, mentre esperava en Joan de Déu assegut en un banc dels que han posat davant del Mercat del Ninot, va passar una noia, gairebé una nena encara, que em va precipitar cap a pensaments profunds. Devia tenir setze o disset anys, era rosseta, de formes agradosament plenes i vestia una samarreta curta ajustada al cos i uns shorts de roba texana tan retallats que tot just li cobrien les natges, rodones i fermes. Però el que em va cridar més l’atenció i que no havia vist mai encara pel carrer era que les costures dels pantalonets estaven descosides, com si haguessin rebentat per la pressió insuportable dels glutis, i mostraven un tros més de les cuixes, daurades pel sol i d’una solidesa juvenil envejable.
Dos vells —més vells que jo vull dir— que eren en un banc del costat també la van mirar passar i els seus rostres cansats i indiferents es van buscar i tot seguit van iniciar una conversa. A mi, mentre s’allunyava amb un trot àgil, només se’m va acudir preguntar-li: Ja saps per què vas així vestida, maca? Perquè és la moda. Perquè tal —una cantant famosa— també hi va. Perquè em sento bonica i provocativa. Molt bé, t’hi vas acostant. Perquè m’agrada que em mirin. Qui t’agrada que et miri? Aquests iaios del banc? Uix, no! Doncs qui? Els nois. Molt bé. Aquí volia arribar. Que està pas malament que m’agradi que em mirin els nois? No, i ara! És el més natural del món. De fet, si ets aquí, en aquest bonic planeta blau, és precisament per això, perquè agradis als nois, n’escullis un, o dos, o potser algun més i tot, i tingueu fills. Però no gaires, perquè ja som molts.
Aquest és el diàleg que em vaig imaginar mentre la veia allunyar-se, tota instint. I em vaig preguntar què seria d’ella, què seria d’aquella criatura innocent que es lliurava tan aviat al clam de la vida en una societat tan farisaica i extraviada com la nostra, incapaç d’acceptar que si som aquí és precisament per dur a terme una missió tan simple com aquesta: reproduir-nos. I que si l’evolució ens ha dotat d’intel·ligència ha estat per garantir la nostra supervivència com a espècie i no pas per aplicar-la a mortificar-nos i exterminar-nos, per, finalment, en una mostra sublim d’estupidesa, engegar-ho tot a la merda.
I en aquest punt vaig lligar la història de la nena amb la del germà de la Isabel i els rastres de plàstic que li han trobat a l’orina i que ens trobarien a tots si ens l’analitzessin, i també amb la mala qualitat del nostre esperma, cada vegada més atuït per l’estil de vida de moderna, basat en l’èxit i el consum, els quals ens empenyen a una lluita que ens ofusca i ens estressa. Hem perdut la innocència de la nuesa primitiva i vivim instal·lats en la perversitat més absoluta, regits pel triomf de la mentida.
No durarà gaire l’alegria d’aquesta pobre criatura en un món ple de malalts i feres. Ben aviat serà carn devorada, vaig concloure, pessimista.
Llavors va arribar en Joan de Déu i vam anar a fer una cervesa.