Natxo i Fèlix, companys de caminades

Es coneixen de nois —tots dos van estudiar als jesuïtes de Casp—, i ben aviat van començar a trescar junts per les muntanyes. Sovint, mentre caminem o davant la cervesa que marca el final de la jornada, els sento evocar excursions històriques, d’aquelles que van fer... “Quant fa d’això, Fèlix?”, pregunta en Natxo amb el seu somriure fàcil i una mica burleta. “Doncs ja deu fer més de quaranta anys”, contesta en Fèlix en un to melangiós en recordar tot el han deixat enrere. I és que ja tenen una edat. Tots tres tenim una edat, i jo al capdavant. Em porten una avantatge de vuit anys, en joventut em refereixo, si és que a partir del seixanta es pot parlat de joventut.

“Sempre es pot parlar de joventut”, em dic a mi mateix mentre escric. La joventut es porta a dins, i és aquesta joventut endinsada i profunda, bastida sobre el descobriment i la curiositat, el que els empeny a la muntanya, i a mi al seu darrere. Perquè sempre els tinc davant, sobretot quan ja portem unes quantes hores de camí i 600 o 700 metres d’ascensió, que per menys ja no s’hi posen. Per això en moltes de les fotografies els agafo d'esquena, sovint en la distància, perquè tiren com locomotores ben greixades, motors dièsel incansables, d’aquells que duen a les vàlvules milers i milers de quilòmetres, que és que ells deuen dur a les botes —no sempre les mateixes, és clar, perquè les han d’anar renovant sovint.

Aquesta és una altra cosa que he après d’ells: el culte a les botes. Calen unes bones botes per caminar, impermeables, resistents i flexibles. I ells, que han arrossegat aquelles clàssiques botes de cuir que pesaven una tona i s’havien d’empastifar de greix de cavall perquè no s’encartonessin i et fessin butllofes cada vegada que te les posaves, ara gaudeixen com nens amb les soles vibram i el teixit de Gore Tex, que les fa lleugeres, calentes i impenetrables a la neu i a les mullenes.

Primer vaig conèixer en Natxo. Tots dos impartíem classes de Geografia de Catalunya als cursos de reciclatge que la Generalitat va muntar per mirar de posar remei al dèficit de coneixement en cultura catalana dels ensenyants després de quaranta anys de franquisme. Ell i jo vam organitzar unes quantes sortides per dur els nostres alumnes a indrets i miradors que ens permetessin explicar sobre el terreny els trets més significatius del nostre territori. I per preparar-les, un cap de setmana abans, fèiem la sortida junts. A partir d’aquí vam anar intimant i vam començar a reunir-nos per fer sopars i caminades amb les respectives parelles i amics. I aquí és quan entra en escena en Fèlix. Crec que va ser en una sortida al Cadí. I val a dir, que, tret del cabell gris, el recordo tal com ara: prim, fibrós i bon jan, disposat a acceptar amb resignada complaença les bromes del seu amic de l’ànima.

Esdeveniments importants van succeir a les nostres vides —casaments, separacions, naixements, adopcions...— que van suposar períodes d’allunyament més o menys llargs, durant els quals ens vam veure poc. Però fa cosa d’uns quants anys, ara no els sabria precisar, deu, dotze..., quan les obligacions familiars van remetre perquè els fills ja s’havien fet grans, vam tornar a sortir junts a caminar de tant en tant; en realitat, jo em vaig passar a incorporar a les seves caminades, perquè en Natxo i en Fèlix, tot i que més espaiadament que abans, mai no havien deixat de fer muntanyisme.

Des d’aleshores, amb ells he ampliat i consolidat el coneixement del territori català i peninsular trepitjant indrets nous i fent recorreguts que tot sol mai no hauria fet; amb el seu guiatge, he adquirit confiança en moure’m per la muntanya i, sobretot, he pogut fotografiar paisatges i camins amb la tranquil·litat que significa dur-los al davant, obrint la ruta. També és veritat que de vegades me la juguen i em porten a situacions en les quals maleeixo entre dents la mala pensada d’acompanyar-los. Però un cop superat l’entrebanc, oblido el mal tràngol i hi torno. Perquè al seu costat trobo l’escalf de l’amistat i el goig de compartir l’emoció del descobriment. I això perdona un sobresalt de tant en tant.