Notícia de Son Bauló

Em feia falta un descans. En els darrers tres mesos, els conflictes derivats de la gestió dels pisos havien anat covant un neguit que va acabar desembocant en un estat d’ansietat que feia temps que no patia. No és que visqués un problema greu que em trasbalsés de forma sobtada, sinó que ha estat un cúmul d’incidències, la resolució de les quals m’apartava del propòsit d’escriure i m’anaven fent acumular frustració. Quan no era una cosa era una altra, però m’he passat moltes hores en sales d’espera d’organismes municipals, telefonant, demanant pressupostos, entrevistant-me amb tècnics i administradors, reunint-me amb copropietaris, assumint les seves necessitats i buscant-hi solucions. Al final, vaig caure en una mena de desesperació que em feia veure qualsevol compromís, fins el més insignificant, com una obligació insuportable. Vivia en una tensió permanent que sabia absurda i insana i, malgrat això, no podia sortir-me’n. Dormia poc i malament, i vaig haver de recórrer als ansiolítics.

Per fortuna va arribar Setmana Santa i vaig anar a Mallorca.

A Son Bauló els ametllers havien deixat la florida de finals de febrer enrere i ja tenien fulles i ametllons. Les mates de margalides, tan lletges a l’estiu, estaven exuberants; els lliris i els geranis ja tenien flors, i gladiols silvestres, moixos, lletsons i llevamans esquitxaven de rosa, groc i blanc un camp cobert d’herba verda i brillant. A l’hort, les faveres i els estirabecs ja tenien fruit i les carxoferes, flor. Les ovelles d’en Miquel que pasturaven per la finca havien parit xais, que corrien pel tancat darrere de les mares belant com criatures. Trobar-me amb tot això va ser un xoc sedant i immediatament em vaig plantejar les feines que calia fer per esborrar els darrers rastres de l’hivern, preparar els fruiters per a la primavera i convertir l’herbassar que envoltava la casa en un jardí.

A la tarda mateix m’hi vaig posar. I durant quinze dies he segat, he podat, he cavat, he passat el motocultor, he abonat els fruiters i els he fumigat, he ruixat amb herbicida els caminals de grava, he arrencat males herbes, he buidat i tornat a omplir els dipòsits de compost, m’he punxat retallant els margallons, he passat la desbrossadora per les voreres i he fet llenya amb la moto-serra. Amb la Isabel hem torrat verats i costelles de xai a la barbacoa, hem collit espàrrecs, hem cuit panades al forn de llenya, hem caminat per les Muntanyes d’Artà, hem muntat l’hort per a l’estiu, i, a les nits, hem jugat a cartes mentre escoltàvem música a la vora de l’estufa. I tot això m’ha curat. No va ser de seguida. Vaig trigar ben bé una setmana en sentir els efectes guaridors d’una existència essencial, lliure de les pressions i els neguits urbans, lluny de les aglomeracions humanes, concentrat únicament en simples accions físiques de resultats immediats realitzades en la solitud i el silencia del camp. Ho vaig arribar a oblidar tot. Durant aquests dies no he telefonat, no m’he connectat, no he escrit ni una línia i a penes he llegit; no he fet res del que faig a Barcelona; tan sols menjava, dormia i treballava fins a l’extenuació en el manteniment de la finca.

Confio que, retornat a la ciutat, aquesta serenitat adquirida em duri almenys fins a l’estiu.