D’ençà que a principi de juliol vaig arribar a Son Bauló la vida ha estat tranquil·la. Cada dia, en llevar-me, uns cels blaus, immaculats, han anunciat una nova jornada de sol i calor. N’està fent molta, de calor, aquest juliol! Per això la meva primera feina va ser assegurar l’aigua a l’hort, als fruiters i al jardí. Vaig repassar totes les línies de rec gota a gota i vaig instal·lar les mànegues per fer-la arribar allí on no arriba el tub de plàstic. De seguida les plantes m’ho van agrair i van començar a recuperar el color i l’aspecte ufanós d’altres anys. I és que aquest any, entre el viatge a Itàlia i el congrés de la Isabel a Gijón, passar a fer vida a Son Bauló es va retardar tres setmanes.
Segar les males herbes i el rostoll amb la desbrossadora és la segona feina que em toca fer i que m’ocupa unes quantes hores al dia, durant uns quants dies. Aquest any la sequera de maig i juny me l’han estalviat força i he pogut dedicar més temps al jardí i a altres feines de manteniment de la finca, com eliminar els rebrots als ametllers, podar les branques massa llargues dels garrofers, refer els cercles de terra al voltant de la soca dels fruiters, abonar-los, ruixar amb insecticida les fulles tendres de tarongers i llimoners per evitar el minador...; en fi, que he estat força entretingut.
Tanmateix, he de confessar que fer feina al camp, a l’aire lliure, m’agrada; embrutar-me de terra i suar per, després, refrescar-me a la piscina, em produeix una sensació de plenitud extraordinària. I a mesura que els anys passen i veig que encara tinc prou vigor per continuar-ho fent, la satisfacció augmenta. L’únic inconvenient que hi trobo és que la major part d’aquestes feines les has de fer ajupit o doblegat mirant a terra i, al cap d’uns quants dies de triscar per aquí i per allà amb el càvec, el rasclet i el carretó, l’esquena i els ronyons es queixen i em recorden que, malgrat no m’ho sembli, els temps passa.
Tot i que som a 2,5 km de Can Picafort, no solc anar a la platja. Potser en tot l’estiu em banyo deu o dotze vegades al mar. Quan m’instal·lo a la finca, em costa sortir-hi. Em passo dies sencers transitant del sol a l’ombra dels porxos, del groc encegador del rostoll al blau refrescant de la piscina, de l’exterior brillant i eixordador –a determinades hores del migdia el brunzit de les cigales ho arriba a ser– a l’interior fresc i penombrós de la casa –els corrents d’aire i les persianes mallorquines fan el miracle. Però quan bufa vent del sud, de “terra” en diuen aquí, i l’embat no ens arriba, el miracle no és possible i aleshores no hi ha més remei que remullar-te.
En això de remullar-se, la Isabel prefereix el mar a la piscina. Ella té un costum adquirit, compartit amb les seves amigues de Can Picafort, que consisteix en anar-se a banyar a les roques. Tret que faci nord i hi hagi ones, cada dia hi van. El costum li ve de quan era nina i estiuejava a Can Picafort. Els seus pares llogaven una caseta a primera línia de mar i, a mig matí, la mare els engegava a ella i els seus germans a banyar-se a les roques de davant la casa. El mateix feien les mares de les seves amigues. I les criatures es banyaven i jugaven plegades. Es van anar fent grans, les famílies continuaven estiuejant a Can Picafort i elles van continuar compartint el bany a les roques; els jocs van ser substituïts per amics i pretendents, excursions en bicicleta i tertúlies al capvespre al Rojo Vivo, la primera instal·lació d’oci modern de Can Picafort –bar, minigolf i discoteca. Estudis, feines i matrimonis les van separar, i ara, quan ja grans, s’han tornat a ajuntar, han reprès el costum del bany a les roques.
Aquest juliol, alguna tarda insuportable de calor, he acompanyat la Isabel al seu bany a les roques. Les roques –les seves roques– són davant del passeig Marina, en un punt on la construcció d’un parell d’escars permet un accés fàcil a l’aigua. És un lloc força concorregut pels canpicafortins; a tothora hi trobaràs algú. A més, té la singularitat que en aquest punt hi ha brolladors submarins d’aigua dolça que proporcionen una fredor addicional a l’aigua del mar. La veritat és que sempre que hi vaig, el bany em conforta, tot i que sol ser molt més breu que el de la Isabel, que es capaç de passar-se una hora surant i fent safareig amb les amigues.
En aquests dies tan calorosos, les hores més agradables són les de la nit, quan després de sopar ens posem a llegir o a jugar a cartes a la terrassa embolcallats per l’aire fresc que ens arriba de la mar, el cant dels grills i la fragància discreta dels baladres. És llavors, enmig d’un sobtat silenci interromput pel lladruc llunyà d’un gos, quan crec percebre quelcom aproximat a la felicitat.