Notícia de Son Bauló

Està fent un estiu ventós. Quan no és tramuntana, és mestral, i quan no és ni l’un ni l’altre, gregal o ponent. A Son Bauló, els vents de component nord són vents frescos, que fan la calor suportable; però agiten les aigües de la badia d’Alcúdia i la Isabel s’empipa perquè, com Can Picafort és just al fons de la badia, bufi el nord que bufi, la mar va moguda i per nedar ens hem de desplaçar a una banda o a l’altra.

Hi ha hagut setmanes que el vent ha bufat de forma persistent durant dos o tres dies, amb ratxes el suficientment fortes per tombar les nostres tomaqueres. O sigui que m’he hagut de passar moltes estones reforçant l’encanyissat i lligant branques abatudes. Als melons, síndries, carabasses i carabassons, com que van per terra, el vent no els afecta, però als pebrots i a les albergínies no els fa cap gràcia, i crec que ha estat la causa que aquest any no hagin crescut gaire i estiguin donant poc fruit malgrat haver plantat gira-sols i roses místiques per atraure els insectes i estimular la pol·linització.

I cosa rara, també hem tingut uns quants dies de llebeig, que és un vent que ens arriba molt de tant en tant. En canvi, no recordo cap dia de xaloc, que a l’estiu és el vent de terra més freqüent i que ens ofega de calor.

Com a contrapartida, el vent, unes vegades ens ha omplert el cel de núvols cotonosos, molt decoratius, i d’altres ens l’ha deixat net i sense màcula. En qualsevol cas, la nitidesa de l’aire ens ha permès contemplar uns paisatges diàfans, més propis de la tardor o de la primavera, i unes postes de sol rutilants. I com que la Isabel m’ha fet anar d’un costat a l’altre de la badia buscant raconades encalmades per nedar, m’he fet un fart de fotografiar-les.

Aquest estiu he tingut un parell de bregues. La primera amb una gallina d’en Mateu, el veí, que en la nostra absència havia pres possessió de la finca i s’hi passejava com si fos casa seva. I ja sabem que quan una gallina passeja, grata aquí i allà i acaba deixant el terreny més pelat que el patí d’una escola. De manera que vaig intentar fer-la fora a base d’ensurts i corredisses. I com corren les gallines! Però tenia ous amagats en diferents punts de la finca i sempre tornava a covar-los. Al final, li vaig localitzar els ous i els hi vaig prendre. La Isabel em va advertir que, a l’estiu, els ous, si no són recent postos, s’han de llençar, però no li vaig fer cas i en vaig voler obrir un. I tot va ser colpejar-lo, que va explotar i em va esquitxar d’un líquid llefiscós i pestilent que em va dur directament a la dutxa i em va comportar una bona esbroncada. Què hi farem! He estat un nen de ciutat i hi ha coses del món rural que les he d’experimentar ara. Finalment, desposseïda dels seus ous i després d’un ensurt de mort –va anar d’un pèl que no l’atrapo amb la xarxa de collir ametlles–, la gallina no ha tornat.

La segona brega és amb un vesper subterrani que hi ha al jardí, arran d’una de les terrasses. Normalment no els faig cap cas, a les vespes; si no les empipes, no fan res; però si se senten atacades, llavors són perilloses. Fa dues setmanes, podant una lantana, no vaig veure un petit vesper que era en una branca i vaig rebre dues picades al front –de fet són mossegades; les vespes no tenen agulló–, que em van provocar una reacció al·lèrgica i vaig haver d’anar al CAP de Can Picafort. No m’havia passat mai; i mira que cada any me n’enduc unes quantes, de picades. Però es veu que el cap és una zona delicada. He estat tres dies fora de combat, intoxicant-me amb la cortisona que em va receptar el metge.

Per això no em fa cap gràcia tenir-les de veïnes i, a la nit, quan l’activitat s’atura i totes són dins del vesper, les ruixo amb insecticida i els tapo el forat d’entrada amb fang. Però és inútil, l’endemà quan em llevo, trobo el forat de nou obert i la mateixa activitat frenètica d’entrades i sortides. Pel moviment que observo i el brunzit que fan sota terra després del meu atac, molt em temo que es tracta d’un vesper gran, potser amb centenars d’individus, i hauré d’aplicar mètodes més expeditius per fer-les fora.

Per la resta, tot transcorre amb la placidesa habitual, totalment desconnectat del món exterior i les seves tribulacions.