Notícia de Son Bauló

Ahir va ser la festivitat de la Mare de Déu d’Agost i, com cada any a Can Picafort, els ànecs van anar a l’aigua i una multitud de nedadors se’ls van disputar entre esquitxades, crits i rialles. La tradicional “amollada d’ànneres” és un dels actes més populars de les festes d’aquesta localitat costanera i hi participa una gran quantitat de gent entre banyistes i espectadors. Aquest any, però, una sobtada entrada de nord, que va arrissar la mar més del compte, en va canviar la fesomia i en lloc de llançar els ànecs des de barques, ho van fer des de l’espigo del port, amb la qual cosa l’espectacle va ser més deslluït.

Per això, per il·lustrar la nota, he optat per emprar les fotografies que vaig fer l’any passat, que donen una idea més exacte del caràcter de la celebració. 

Normalment, la cosa va així. Entre les onze i les dotze del matí la gent es desplaça cap al punt on es durà a terme el llançament d’ànecs, que sol ser en una petita raconada de la badia, entre el Mar y Paz i els escars del carrer Marina —els embarcaderos, com en diu la Isabel— i va prenent posicions, uns dins l’aigua, al voltant de les embarcacions que en llançaran, i d’altres a les roques de vora mar per assistir a l’espectacle en sec. També n’hi ha que acudeixen amb les seves llanxes i els seus llaguts per tal de ser a prop dels competidors i, si cal, prestar-los ajuda.

A les dotze en punt, l’espetec d’un coet marca el tret de sortida i les embarcacions de l’organització comencen a llançar els ànecs. Llavors esclata la cridòria i al voltant de les barques es forma un veritable tumult de nedadors disputant-se els ànecs. N’hi ha que els cacen al vol, sense deixar-los tocar l’aigua, d’altres bracegen furiosament per atrapar-los i no tenen cap escrúpol en apartar un competidor d’una manotada o agafant-li un peu. Per a la cacera tot val: flotadors, aletes, matalassos inflables, xurros de poliuretà, cambres de pneumàtics de tractor...; qualsevol cosa que t’ajudi a surar i a desplaçar-te ràpidament la pots fer servir. El resultat és un garbuix bigarrat, que oscil·la al voltant de les embarcacions al ritme de l’onatge.

Ara, els ànecs que es llancen són uns ànecs de plàstic grocs, amb el bec vermell, la mar de graciosos, però uns deu o dotze anys enrere eren ànecs de debò que, quan els deixaven anar entre la gentada, aletejaven sobre la superfície de l’aigua i era una proesa enxampar-ne un. Però els defensors dels animals van alçar la veu per dir que allò era un comportament impropi de gent civilitzada, que els ànecs no en tenien cap culpa, que els humans ens haguéssim de divertir d’una manera o altra en dates assenyalades, i fer-los patir una persecució acarnissada i una captura violenta entre crits d’enardiment i riallades abans d’escaldar-los, plomar-los i posar-los a coure a la cassola, era una crueltat vergonyosa. I la comissió de festes de Can Picafort va considerar que tenien raó i van decidir substituir els ànecs de debò pels de plàstic actuals, que si bé no pots posar a la cassola, et permeten optar a viatges, caps de setmana en hotels, vermuts amb dret a tapa, dinars de porcella, berenars d’ensaïmada, talls de cabell, tovalloles de bany i una infinitat d’obsequis més deferència d’hotelers, restauradors i comerciants locals. Perquè cada ànec llançat al mar du un número a sota i, una vegada acabada la cacera, es procedeix a una rifa amb nombrosos premis.

Jo només he participat en l’amollada d’ànecs un any que el meu nét Ben era a Son Bauló. Ens vam llançar a l’aigua el meu fill, en Ben, que aleshores tenia set anys, i jo, però la falta d’experiència no ens va permetre assolir una gran captura: tan sols vam aconseguir un ànec, i encara perquè va anar més lluny del que tothom havia previst. Potser el llançador d’ànecs, tip que la gent li cridés “A mi!”, “A mi!”, en va llançar un per a ningú, va ser com un llançament de quarterback de cinquanta iardes, i nosaltres, que estàvem al darrere de tot, lluny del bullici, el vam atrapar.  Però no vam estar de sort i a la rifa no ens va tocar res.

Després d’aquell fracàs, amb en Ben vam acordar que la propera vegada que hi anéssim ho faríem ben equipats amb aletes, ulleres, matalàs, planxa de surf i tot el que tinguéssim a mà per competir amb els picafortins.