Aquesta vegada es tracta d’una mala notícia. La xilel·la ha pres possessió de la finca i està acabant amb tots els ametllers. Ben aviat estarem envoltats de cadàvers, arbres secs amb les branques retorçades alçant-se cap al cel en una mena de gest desesperat i agònic. Fa pena de veure. Ha estat ràpid. En un any o any i mig la malaltia s’ha estès d’un extrem a l’altre de Son Bauló i ha afectat ametllers, pruneres, ullastres i ara sembla que també les llimoneres. I dins la llista de possibles víctimes hi ha les oliveres, els tarongers, la parra, l’albercoquer, el llorer i els baladres. Si no la podem aturar, perdrem el 80% de la massa verda que ens envolta i que ens fa suportable aquest estiu tòrrid i sec mediterrani, i que ho serà cada vegada més.
La Xylella fastidiosa és un bacteri que s’instal·la en el teixit conductor que transporta la saba del vegetal —el xilema— i el destrueix fins al punt d’impedir que circulin l’aigua i els nutrients. D’aquesta manera l’arbre emmalalteix, les fulles i els fruits s’assequen, i acaba morint. L’agent transmissor de la malaltia són els insectes xucladors —especialment l’espumer (Philaenus espumarius)— que s’alimenten del xilema i que, en picar la planta infectada, adquireixen el bacteri i contagien la següent. El més descoratjador és que no s’ha descobert encara una manera eficaç de combatre la xilel·la i tan sols es poden prendre mesures per controlar la seva propagació, consistents en arrencar i cremar les plantes infectades, establir una zona de quarantena al seu voltant i combatre l’agent transmissor amb insecticides.
Tanmateix, fins ara les mesures s’han manifestat ineficaces i des de que es va localitzar el bacteri per primera vegada en unes vinyes de Califòrnia a finals del segle XIX, s’ha estès cap a Mèxic i Amèrica del Sud i ha saltat al sud d’Europa i l’Àsia meridional. A Europa apareix per primera vegada al sud d’Itàlia l’any 2013, on ataca l’oliverar; el 2015 es localitza a Còrcega i la Costa Blava francesa; el 2016 arriba a les Balears i fa estralls en l’ametllerar mallorquí; el 2017 la plaga arriba a la península, en concret a la Marina Baixa alacantina, i ràpidament s’estén cap a Castella i Andalusia; i el 2019 arriba a Portugal.
La xilel·la sembla imparable i com a factors que faciliten la seva proliferació hi ha l’abandonament dels cultius per part dels seus propietaris, que han passat a dedicar-se a altres activitats, l’envelliment de les plantacions d’arbres i el canvi climàtic, que està mitigant les fredorades a tota la conca mediterrània per a satisfacció del bacteri, que per sota dels 5˚C no viu.
A mi tanta mortaldat em deprimeix. Perquè no és només la nostra finca l’afectada, ho són també les finques veïnes i tot el nord de l’illa. La reconversió del camp mallorquí del sector primari al terciari, amb antigues cases pageses convertides en xalets d’ocupació estacional o turística, no afavoreix gens la conservació d’un paisatge agrari que reclama atenció i esforç per continuar viu. S’han acabat les imatges bucòliques dels ametllers florits de febrer, els ametllons vellutats, el verd refrescant enmig de la canícula dels arbres fruiters, el trull d’espolsar ametlles, els torrons fets a casa amb la collita pròpia...; tot això s’ha acabat. I em sap molt greu, perquè imatges i accions van associades a un estil de vida que es perd i del que durant uns anys n’he pogut gaudir malgrat els meus orígens urbans. Suposo que per a la Isabel el dol de la pèrdua encara serà més intens, per a ella el que s’acaba és una part del seu passat, el legat dels avis agricultors.