Pel Prepirineu. Muntanya d'Alinyà

De Perles al Roc de Galliner i tornada a Perles per Alinyà

Són les 6 h del matí i en Natxo em passa a recollir després d’haver carregat en Fèlix. La coincidència de mal temps els caps de setmana i els compromisos de cadascun ens ha impedit de sortir a caminar plegats fins aquest darrer dissabte d’abril. Ens dirigim cap a Perles, un llogaret de quatre cases del municipi de Fígols i Alinyà, a l’Alt Urgell. La intenció és pujar al Roc de Galliner, un cim menor del Prepirineu de 1.632 m. A mi, aquest Prepirineu calcari, trencat i rocallós, amb penya-segats, congostos i petites valls, m’agrada especialment. Trobo que ofereix un paisatge molt divers, amb boscos i pastures, masies aïllades i petits nuclis rurals instal·lats al fons de les valls i en els replans assolellats, d’una gran riquesa cromàtica. En aquest aspecte el prefereixo al Pirineu axial, molt més majestuós, però més monòton quan a formes i colors, especialment a l’hivern.

Arribem a Perles (780 m) a les 8 h i aparquem al costat de l’església de Sant Romà. Fa tot just una hora que ha sortit el sol i les ombres encara són intenses i fa fresca. Prenem per una sendera que surt de l’altre cantó de la carretera i comencem a pujar cap al coll de la Roca de Perles (893 m); des d’allà baixem a la vall del riu Nidola i a l’altura del mas abandonat de Cal Penya (720 m) iniciem de nou l’ascensió, que ja no aturarem fins al Cap del Roc Galliner. La sendera està senyalitzada amb fites i és fàcil de seguir.

Passades les 10 h ens aturem a esmorzar. Estem pel damunt dels espadats del Cap de les Roques, en un paratge que el plànol de l’Alpina anomena Boïgot de l’Herba. Desconec el significat de boïgot; el busco, i veig que ve de boïga; com continuo en la ignorància, miro què és una boïga, i em trobo que és una artiga on s’empren els boïcs com a adob. És a dir, som en un lloc que en algun moment del passat el pagès va desbrossar, va fer pilots de llenya seca i de brossa, els va colgar de terra i els va cremar ―els boïcs―; tot seguit, va escampar-ne les cendres. Tota una feinada. Dos voltors surten d’algun punt sota nostre i, aprofitant els primers corrents tèrmics del dia, ascendeixen en girs elegants pel damunt dels nostres caps. Ens estem una bona estona contemplant-los. Segurament, ells també ens contemplen a nosaltres i es pregunten que coi fem allà dalt. Els faig unes quantes fotografies, que no em queden bé. Amb el tele, no encerto a enxampar-los quan passen per sobre meu amb les ales desplegades. Ho deixo córrer i m’acabo l’entrepà. 

El nostre objectiu és ben visible, però encara hem de recórrer uns 4 km i pujar 400 metres per arribar-hi. El sender continua ben marcat fins a la font de la Masieta, que el perdem en un antic camp de patates, en el qual encara es conserven els clots on les guardaven una vegada collides. Aquestes patates tardanes de muntanya tenen fama de ser molt gustoses; a la comarca en diuen "trumfos".

Com no trobem cap sender que travessi el bosc, optem per desplaçar-nos cap a la dreta i ens enfilem per l’aresta fins a arribar al primer cim. Aleshores, mig grimpant, fem la carena fins al Cap del Roc Galliner. El cim és tan discret i abrupte que no ha merescut ser distingit amb cap atribut especial; de manera que no hi ha ni pilons, ni creus, ni plaques que ens indiquin que som al punt culminant del nostre recorregut. Discutim sobre quin roc és el més alt i, per desfer qualsevol dubte, fem tota la carena.

Baixem pel bosc de pins sense miraments i en deu minuts som al coll de Durau. Tant que ens a costat pujar! Un pal indicador ens informa sobre la proximitat d’un dolmen, i l’anem a veure. Tornem a baixar i agafem la pista que passa pel coll de Maçana i ens du fins a la collada de la Nou. Des d’aquí veiem la part alta de la vall d’Alinyà, amb els caserius de la Raval, l’Alzina d’Alinyà i la Vall del Mig escampats pels pendents de la muntanya; de fons tenim l’espectacular anticlinal de la Roca de la Pena, amb els estrats calcaris que descriuen un arc perfecte. Un exemple de manual d’una estructura geomorfològica de plegament.

Continuem per la pista i uns tres-cents metres més endavant trobem un sender a la dreta que ens durà cap Alinyà per la collada del Cós. De fet, el terme d’Alinyà no té un nucli definit, sinó que es tracta de petits grupets de cases escampats per la vall; les cases que s’agrupen al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve són les que constitueixen el nucli principal. Dinem a Cal Celso, que a més restaurant també té habitacions, i amb nous ànims emprenem la tornada cap a Perles pel camí vell.

L’ascensió a l’ermita de Sant Ponç en plena digestió és pesada i ens la prenem amb parsimònia. L’ermita és al peu d’una roca que, segons la veu popular, hi havia hagut un castell. Hi pugem. La vista és magnífica ―llàstima del dia tan poc clar―, però del castell, ni rastre. El que sí hi ha són paparres, que aprofiten que ens estirem en l’herba a fer mitja becaina per assaltar-nos. Quan ens aixequem, jo me n’espolso dues dels pantalons i en Natxo una altra del cap. Sort que li queda molt poc cabell i ha estat fàcil de localitzar. Ens examinem els uns al altres com micos esplugant-se.

La baixada fins a Perles per la collada del Portell i els Clotassos se'ns fa llarga. Portem uns quinze quilòmetres i més de mil metres de desnivell acumulat a les cames i ja en tenim prou per avui. Arribem al cotxe passades les sis de la tarda, ens refresquem a la font i partim en direcció a Organyà, que en Natxo vol omplir el rebost amb embotits de ca n'Obach, xarcuters des de 1915.