Del Santuari de Corbera al Pedró per les bagues de Noucomes, de Peguera i de les Sequeres, i baixada pel PR C-73
Aquest cap de setmana hem tingut sort i ens ha fet un dia net i assolellat que ens ha permès contemplar les grans panoràmiques que es veuen des del capdamunt dels Rasos de Peguera. No com l’anterior, que ens vam passejar pel Cabrerès entremig d’una boira tan espessa que a penes vèiem més enllà de cinquanta metres. I, la veritat, no va tenir cap gràcia tret del dinar que vam fer a Can Puntí, a Cantonigros.
Aquesta vegada hem sortit en Natxo i jo sols; en Fèlix s’ha quedat a casa, i l’hem trobat a faltar. Sortir a caminar un de sol és aburridot; només pots dialogar amb el paisatge. Dos, ja està millor; tens algú amb qui comentar. Però tres trobo que és l’ideal; les possibilitats d’observacions diverses i de bromejar augmenten sense perdre’s la sensació d’intimitat amb l’entorn. En canvi quatre trobo que potser ja són massa, sobretot si el quart és algú que no para de xerrar, com ens va passar una vegada. I vint-i-cinc, com m'ha dit la Isabel que havien anat a caminar per la serra de Tramuntana, ja és tota una romeria. Quan la sortida és de parelles, és diferent, perquè la parella es pot considerar una unitat. Però aleshores l’ideal passa a ser dues, malgrat que una i tres tampoc no està malament. Quatre, com abans, trobo que ja resulta excessiu, perquè en el cas de les parelles, quatre són vuit, i entre vuit persones les possibilitats que n’hi hagi alguna de xerraire, augmenten.
Els Rasos de Peguera són la més meridional de les serres que, juntament amb les del Verd i d’Ensija, constitueixen part d’un gran anticlinal que ha lliscat cap al sud a causa del bombament del Pirineu durant el plegament alpí. Els materials són majoritàriament calcaris, com en tot el Prepirineu central català, i la vegetació que vam trobar van ser boscos de pi roig, fagedes, a l’obaga, i clapes de bosc de pi negre i prades, al capdamunt.
Vam deixar el cotxe al santuari de la Mare de Déu de Corbera (1.418 m) i vam començar a caminar a les 9 h. Seguint endavant per la pista vam enllaçar amb el GR-107, que va del santuari de Queralt a Montsegur, a França. Aquest GR, conegut com el Camí dels Bons Homes, evoca el camí cap a l’exili dels càtars occitans tot fugint de la croada que va llançar contra ells el Papa Inocenci III a principis del segle XIII. Nosaltres el vam seguir durant mig kilòmetre i ens vam desviar a l’esquerra per anar cap al pla de l’Estany. Aquesta fondalada soma suspesa a 1.500 m havia estat un estany, que en Natxo i jo suposem un origen càrstic. Una petita acumulació d’aigua a la part més baixa està glaçada.
Contornegem la fondalada per la dreta i penetrem en un bosc de pi roig força net. La pista s’acaba i continuem per una sendera ben marcada que, sense perdre altura, ens endinsa per la vall del riu Peguera. Hem entrat en el domini del faig i el terra es una catifa de fullaraca. Caminem còmodament per aquesta sendera durant uns tres quilòmetres i la deixem per agafar-ne una de menys marcada que ascendeix ―un indicador de fusta posa Les Marradetes. Superem per dalt una cornisa rocosa i comencem a baixar per un sender estret i pendent amb contínues giragonses ―les Marradetes― fins a enllaçar amb el camí dels Planos, antic traçat del tren de vagonetes que duia el carbó de les mines de Peguera cap a Cercs, i per on passa el GR-107. El seguim fins a trobar un anacrònic portal de maó que dóna entrada a l’antic recinte miner de Peguera. Deixem el GR i passem per sota el portal, i seguint uns senyals grocs transitem pel recinte miner ―veiem la mina Eureka i les ruïnes d’unes quantes cases i del que va ser la cantina― fins arribar a l’oratori de Sant Miquel de Peguera i el poblat abandonat de Peguera (1.630 m). Aquí esmorzem prenent el sol. Són les 11 h.
Des de la pista que passa per davant de l’oratori i el cementiri, prenem prades a través en direcció sud-oest fins a trobar una sendera que, entre pins, ens du fins un collet al peu d’un esperó rocós ― el Cap de la Serra (1.735 m)―, on enllacem amb el PR C-73 (i que hauríem hagut de seguir fins a la Creu del Cabrer i l’estació d’esquí dels Rasos de Peguera si no fos que a en Natxo li agrada complicar-se la vida). Als cinquanta metres abandonem el PR per la dreta i prenem per una pista que puja suaument. Al primer revolt la deixem per tirar muntanya amunt seguint les traces incertes i erràtiques de les vaques fins a l’estació d’esquí abandonada. I per la dreta del remuntador arribem fins als rasos més enlairats i el Pedró (2.051 m).
Durant l’ascensió s’ha desplegat davant nostre una bona part del Prepirineu central català, amb les serres del Port del Compte, del Ver i d’Ensija, pel darrere de les quals sobresurten les del Cadi i Moixeró, la Tosa i el Puigllançada i, més enllà, el massís axial del Puigmal. Cap al sud, el panorama el formen els pollegons rocosos i les pinedes dels vessants dels Rasos, 
les crestes retallades de les serres de la Tossa i de Queralt, la plana boirosa del Baix Berguedà i un parapentista que s’acaba de llançar al buit. A l’horitzó, els perfils blavencs del muntanyam prelitoral.
Baixem pel PR C-73 fins al santuari de Corbera, on arribem a les 14,30 h. Agafem el cotxe i per la pista del Campllong i Sant Serni, enllacem amb la carretera de Sant Llorenç de Morunys i ens aturem a dinar a La Cantina de Llinars, on ens serveixen uns pèsols negres saltejats, de primer, i mandonguilles amb ceps, de segon. Llàstima que el vi no està a l’altura del menjar.