Per la serra de Bellmunt

He anat a caminar dos cap de setmana seguits a la serra de Bellmunt. Primer, amb en Natxo i en Fèlix, en una de les seves “matinals”, que duren entre cinc i set hores. Aquesta en va durar sis i mitja. Després hi vaig tornar amb la Isabel i, tenint en compte que quan surto a caminar amb ella si comencem a les onze ja és un èxit, vam fer un recorregut molt més modest que va consistir a transitar per la carena i el bosc de les Fages.

La serra de Bellmunt té l’incentiu d’estar coronada per un santuari, a les dependències inferiors del qual hi ha una hostatgeria i refugi. Una carretera t’hi du des de Sant Pere de Torelló i, situada a cavall de les comarques d’Osona i del Ripollès, és un lloc molt popular tant en l’una com en l’altra. Jo hi he anat repetides vegades ja que constitueix un mirador extraordinari sobre la plana de Vic i sobre les muntanyes del Ripollès i el sector oriental del Pre-Pirineu i del Pirineu axial. A més, des d’allà dalt es por veure un exemple de llibre d’una “combe”, és a dir, una vall oberta al capdamunt d’un anticlinal seguint la direcció de l’eix de plegament. Qui ha fet la feina de desgastar la dura capa calcària i encaixar-se entre cornises a l’extrem occidental de la serra de Curull és el torrent de Salgueda, un afluent del Ges, artífex principal de la vall de Torelló. Quan ho saps veure, és fascinant, perquè en aquest cas la imaginació no ha de treballar gaire per endevinar la volta superior del plec i comprovar la feina colossal que ha fet l’aigua en obrir la petita vall, el fons de la qual ara ocupen prats i conreus i una casa de pagès ―Espaulella.

L’itinerari que vaig fer amb els dos amics va començar a Sant Quirze de Besora (560 m) després d’haver deixat el cotxe a Torelló i haver-nos desplaçat fins a aquesta població en tren. A Sant Quirze vam agafar el GR-3, vam pujar cap a la serra de la Cogulera i, una mica més enllà del mas abandonat del Bosquetell, per una petita sendera que surt a la dreta, vam baixar al fons del torrent de Bosquetell, el vam travessar i, per una pista mig abandonada, vam enllaçar amb el PR C-45, que ve de Sant Vicenç de Torelló. I seguint el PR, vam arribar al coll de Hi-era-de-massa (1.098 m) i vam pujar al santuari per la cara nord. Si haguéssim seguit pel GR-3, que du a Vidrà, també hauríem arribat al coll per un trencant molt curt que surt a la dreta del camí.

Des del cim de Bellmunt (1.247 m) vam agafar una sendera que segueix la carena fins al final (marques vermelles) i baixa cap a trobar-se amb el PR C-45 a l’altura del collet de les Gargantes (marques grogues). Abans d’iniciar el descens trobes dues senderes (ambdues amb marques vermelles): la de la dreta enllaça amb el PR C-45 pel bosc de les Fages, i la de l’esquerra du cap a Sant Pere de Torelló. Una vegada vam enllaçar amb el PR C-45 vam continuar cap a Torelló passant pel coll de Maronta, el turó dels Tres Batlles, el turó del Castell i Sant Vicenç de Torelló.

Aquest itinerari té l’al·licient d’anar veient canviar la vegetació al llarg dels gairebé 700 m de desnivell, des del bosc de ribera de la riba del Ter fins als roures i faigs que dominen la carena de la serra, uns pujant pel vessant assolellat, els altres, per l’obaga. El camí, que s’inicia sobre les típiques margues grises de la plana de Vic, transcorre, primer, per un alzinar aclarit, que passa a matollar quan entrem a la solana; torna a espessir-se a mesura que pugem i canvia a roureda de roure martinenc amb boix. Quan travessem el torrent de Bosquetell i canviem de vessant, assolim els 900 m i entrem en el domini del faig. En aquesta època de l’any, roures, blades, faigs i aurons ofereixen vives coloracions grogoses i rogenques que són una delícia. Per això hi vaig tornar amb la Isabel: volia que ho veiés. A Mallorca hi ha paisatges meravellosos, però no tenen un espectacle de tardor com aquest. Llàstima que en una setmana la fageda havia perdut moltes fulles i ja no era el mateix.