Per la serra de Tramuntana

La Trapa

Caminadora incansable, aquestes vacances de Nadal la Isabel s’ha acomiadat de l’any 2016 i ha donat la benvinguda al 2017 transitant per la serra de Tramuntana. I amb ella, jo i uns quants amics; els amics han estat diferents a cada caminada, jo, sense possibilitat de canviar-me per un altre, he estat el mateix en totes tres, fidel als seus desigs, amb la motxilla a l’esquena i la càmera a l’espatlla. Com corresponia.

La primera la vam fer el 27 de desembre i vam pujar a La Trapa des de Sant Elm. Aquest estiu, navegant amb el Rafael Verdera (nota 29/07/2016) vam passar per davant d’aquesta vall suspesa a més de 200 m sobre el nivell del mar i ens van venir ganes de tornar-la a visitar per terra. Hi havíem anat tot just quan ens vam conèixer, i d’això ja fa més de vint anys. I amb els anys, els paisatges es difuminen i tan sols en queda un record remot, tintat per la impressió que et van causar. La impressió era bona, i amb raó.

La vall de Sant Josep, ara coneguda simplement com La Trapa a causa de la seva ocupació entre 1810 i 1824 per una comunitat de monjos trapencs, és una fondalada curta i estreta, atrapada entre el roquissar calcari de la serra de Tramuntana, que s’encara a mar obert a una altura considerable. Des del seu extrem inferior, on hi ha un ampli mirador, tens una vista esplèndida de Sa Dragonera. És com si estiguessis en un balcó; t’hi podries passar hores i hores contemplant el mar, el vol de les gavines, el pas de les embarcacions, el moviment dels núvols i tot el que es pot veure i pensar quan la naturalesa poderosa t’envolta i t’absorbeix. No és estrany que aquí hi vinguessin a parar un grapat de monjos que els aires revolucionaris de França van fer fora del país.

Des de Sant Elm, la pujada a La Trapa és molt senzilla i no té pèrdua. El GR-221 t’hi du directament; primer, per una pista, després, per una sendera que travessa un pinar i puja pel vessant oest de la muntanya, encarat al mar, i que, després d’una breu grimpada, t’introdueix a la vall. Però si continues per la pista, tens l’opció d’una ascensió molt més tranquil·la, tot i que més llarga i monòtona, i que et situa al coll de les Ànimes, força més amunt d'on ho fa el GR. Des d’allà tens una bona perspectiva de tota la vall, amb les seves terrasses esglaonades, que, mitjançant un sistema de mines i canalitzacions, també serveixen per recollir l’aigua de la pluja i conduir-la a una bassa. Si vas pel GR-221 en una hora ets a La Trapa; si hi vas pel coll de les Ànimes, en una i mitja. Per tenir una visió més completa del territori, recomano pujar per un cantó i baixar per l’altre. També s’hi pot anar des del coll de la Gramola seguint el mateix GR-221 en sentit contrari que des de Sant Elm. Però és una caminada força més llarga, de dues hores i mitja com a mínim. Això sí, sobre el mapa sembla molt atractiva, amb un recorregut aeri, amb punts panoràmics sobre el mar i el litoral abrupte. Me l’anoto com a pendent.

Des de 1980 la finca de La Trapa és propietat del GOB ―Grup Ornitològic Balear; rebatejat com Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Natura―, que la va adquirir per subscripció popular per salvar-la de l’especulació urbanística. Des d’aleshores, a poc a poc, la finca s’ha anat recuperant mitjançant l’acció de voluntaris i aportacions desinteressades. Ara per ara, s’han començat a restaurar les cases i s’ha sanejat l’antic molí d’oli; els marges dels bancals també s’han refet i gairebé s’han esborrat els rastres de l’incendi de l’estiu del 2013 amb diverses iniciatives agrícoles i de repoblació forestal. La Trapa és un símbol de la lluita ecologista a Mallorca i durant l’estiu i els caps de setmana sempre hi ha algú feinejant-hi. La seva popularitat l’ha convertit en un destí freqüent d’excursionistes i turistes curiosos que, quan hi arriben, veuen recompensat el seu esforç amb escreix.

En tornar, vam passejar pels carrers solitaris de Sant Elm. Tot era tancat: botigues, hotels, apartaments i xalets; uns quants turistes abrigats prenien cafè a la terrassa de l’únic bar obert, aprofitant els darrers raigs de sol hivernal. Res a veure amb el bullici de l’estiu. I vaig pensar que era el millor moment per venir a passar uns dies en aquest bell paratge de la costa tramuntanenca, a tocar d’Andratx.