Per les serres de Milany i Santa Magdalena de Cambrils

De Vallfogona de Ripollès al castell de Milany i Santa Magdalena de Cambrils pels masos de les Estunes i Piella, el turó de Cantallops i el collet de la Valona; Tornada pel PR C-59.2

Les serres de Milany i de Santa Magdalena de Cambrils pertanyen a aquest territori muntanyós d’incerta adscripció situat en la confluència del Pirineu, les Serralades Costeres i la Depressió Central, que uns incorporen als anomenats Subpirineus i d’altres al Sistema Transversal. Es tracta d’unes elevacions mitjanes (1.547 m de cota màxima) de gresos i conglomerats, cobertes de bosc, que s’estenen d’oest a est entre el Ripollès, Osona i la Garrotxa.

Mapa itinerari sortida desde Vallfogona de Ripollès / Mapa itinerario salida desde Vallfogona del Ripollès

Iniciem la caminada a les 8 h del matí a Vallfogona de Ripollès amb el mapa 1:25.000 de l’Alpina corresponent al Taga a la butxaca. Seguim la senyalització del PR C-59.1, que du a Ripoll, fins la passera de ciment que travessa la riera de Vallfogona. La travessem i ens enfilem per un marge per agafar una sendera que ens portarà a la masia Planallonga. Des d’allí, seguim la pista que tira amunt cap a les Estunes. La pista puja sense contemplacions i un ciclista ens segueix, esbufegant. El deixem quan agafem la drecera del camí vell, que a l’inici està força perdut. Quan tornem a trobar la pista, el ciclista ens avança i ens saluda. Insistim en anar pel camí vell i arribem a les Estunes, on el pagès ens adverteix sobre el mal estat de la ruta que volem seguir. Li fem cas a contracor i continuem per la pista asfaltada fins al mas Piella, un dels més grans del Ripollès, amb 700 ha. I està en venda, ens ha informat el pagès. Ho dic per si a algú li interessa. El mas està tancat; ara ja no hi viuen, però hi ha bestiar i un parell de gossos, que ens borden quan ens senten. Són les 10 h passades i esmorzem en un turonet sobre mateix del mas i amb l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels a sota. Tant el mas com l’ermita tenen la teulada nova.

Seguint el mapa, ens enfilem per la carena del Serrat de Vent. Primer de mala manera; després, trobem una mena de sendera i la seguim amunt. El pendent és fort i cal posar-hi ganes. Passem de la roureda a la fageda i el sotabosc s’aclareix. Ho agraeixo. Els boixos i els esbarzers ens amargaven. Finalment, arribem dalt del turó de Cantallops (1.392 m) i comencem a resseguir una línia de carena que ja no deixarem fins a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils. 

Per la carena la caminada es fa més fàcil, tot i que se succeeixen les pujades i baixades. Transitem per un prat allargassat, a banda i banda del qual descendeix la fageda. De tant en tant ens hi endinsem i, llavors, ens envolta amb els tons torrats de la fullaraca, el gris metàl·lic dels troncs i el verd tendre de les fulles noves. El joc de núvols i clarianes del cel permet efímers contrallums que intento captar amb la càmera.

Arribem al castell de Milany sobre les 12 h del migdia. Ens hi estem una estona i continuem. Ara el sender està senyalitzat amb les franges vermelles i blanques del GR 3 i les grogues i blanques del PR C-59, que coincideixen durant un tram. Com el dia és més aviat apagat i els infinits tèrbols, m’entretinc fotografiant la vegetació. La fageda és esplèndida i presenta les dues espècies típiques del seu sotabosc: el joliu i l’el·lèbor verd. També trobem orquídies i en Fèlix m’il·lustra sobre l’origen del nom. Orquídia ve d’orchis, que és la llatinització del mot grec opxis, que vol dir testicle, i fa referència als dos petits bulbs que hi ha a la base de l’orquídia i que recorden els dos testicles masculins. D’aquí bé també el terme “orquitis” per designar la inflació del testicle. Cada dia em sorprèn més en Fèlix i el seu saber enciclopèdic.

Continuem per la carena i, segons la toponímia, passem de la serra de Milany a la de l’Obiol i, després, a la de Santa Magdalena de Cambrils. Nosaltres, però, no ho notem. Tot el paisatge que ens envolta és d’un idèntic verd esponerós, sense discontinuitats. Ha començat a ploure i, en arribar a l’ermita de Santa Magdalena, ens hi refugiem. A l'interior hi ha una taula i cinc cadires, i sota la mirada de la santa traiem pa, formatge i fuet i fem un mos que ens permeti aguantar fins arribar a Vallfogona. Són les 14,30 h i encara ens queden dues hores de baixada pel PR C-59.2.

Arribem a Vallfogona a les 16,30 h i la mestressa del restaurant El Forn ens accepta a taula malgrat l’hora. I reposem forces amb unes patates farcides, uns canelons de bolets i galtes del vedella al forn.