Escull superat. He acabat Rayuela, de Julio Cortázar. M’ha durat tot l’estiu, però a la fi he acomplert el deure de llegir-la que m’havia imposat fa 48 anys, quan la vaig comprar a la llibreria Bosch, de la ronda de la Universitat, que ja no hi és. Ho vaig intentar en el seu moment, quan llegir Cortázar era imprescindible per a tot intel·lectual que es preués. Però mai he estat un intel·lectual amb tots els seus ets i uts i no ho vaig aconseguir; tot just vaig arribar a la pàgina 111 —encara hi havia el punt de lectura entre els fulls del llibre. La meva tendra joventut, inquieta i impacient, no va poder amb una novel·la que és una divagació dins d’una divagació que s’allarga més de sis-centes pàgines; tenia altres prioritats molt més vitals que em requerien atenció. Ara, amb aquestes prioritats satisfetes o oblidades, he abordat la novel·la de Cortázar amb millor disposició.
Rayuela és l’experiment d’un escriptor que s’imposa el repte de dur la novel·la més enllà de la mera narració i conduir el lector fins a ultrapassar la realitat quotidiana que l’embruteix i situar-lo en un pla més autèntic i enriquidor. I aquest propòsit l’exposa dins de la mateixa novel·la a través del personatge de Morelli, un escriptor admirat pel protagonista —Horacio Oliveira— i els seus amics. La primera part, titulada Del lado de allá transcorre en el París dels anys cinquanta i es mou entre les lamentacions del protagonista en la seva recerca inútil i tossuda de l’absolut, converses erudites amb els seus amics artistes i evocacions de la Maga, que, com sol passar, Oliveira no se n’adona de com l’estima fins que la perd.
La segona part —Del lado de acá— se situa a Buenos Aires, on Horacio Oliveira es retroba amb el seu amic Traveler. Ara la trama gira al voltant de la relació dels dos amics a través de Talita, la parella de Traveler i per la qual Oliveira sent un atracció confusa en identificar-la amb la Maga. Afecte, rivalitat i gelosia són les emocions que regeixen aquesta segona part, que du una deriva cap a l’absurd més acusada que la primera.
Hi ha una tercera part, titulada De otros lados (capítulos prescindibles), que és una mena de calaix de sastre on l’autor hi encabeix fragments que complementen les parts anteriors, citacions, notícies de premsa i notes de l’escriptor Morelli, on exposa les seves reflexions i tesis sobre la novel·la.
En totes tres parts he trobat capítols i fragments excel·lents, en els quals Cortázar dóna mesura del seu talent i aconsegueix el propòsit de rescatar-te de la realitat circumdant i situar-te en un pla de percepció on tens la sensació que altres realitats més enllà de la pròpia són possibles. I ho fa a través d’un personatge víctima d’un pensament desbordant incontrolable que el du a viure en un permanent desassossec i que, alhora, desassossega el lector. Però també hi ha llargues i feixugues digressions erudites que m’han avorrit i, sobretot a la darrera part, capítols que no aporten res a la narració, tot i que potser sí a l’experiment que Cortázar ha volgut dur a terme. El resultat del conjunt és una obra interessant, segurament fruit de la inquietud personal de l’autor —percebo referents biogràfics en el marc i els personatges—, però que va per camins que no són els meus i que no sé valorar amb l’admiració que altres ho han fet. És possible que hagi trigat massa a llegir-la i li hagi passat el moment, com a algunes pel·lícules de la Nouvelle vague. Però fa 48 anys tampoc no vaig saber trobar-li la punta. Potser no he canviat tant com em sembla i l’única cosa que he afegit amb el temps és paciència.