Receptes

Arròs de bacallà amb coliflor i camagrocs

L’interès en assumir el dia a dia de la vida i no haver de delegar en ningú el meu manteniment i el de l’espai on visc m’ha portat a realitzar la major part de les feines domèstiques. Això em resta temps per dedicar-lo a tasques més “sublims”, com podrien objectar alguns, però em produeix una íntima satisfacció i em referma. Posar la rentadora, estendre la roba, recollir-la i plegar-la, planxar, anar a comprar, cuinar, fregar plats dos cops al dia, endreçar, fer el llit, canviar llençols, passar l’aspiradora o fer petites reparacions de bricolatge han passat a ser activitats pròpies del meu funcionament vital. I estic segur que adquirir tots aquests coneixement, hàbits i rutines, que de noi no vaig aprendre perquè vaig créixer a la sina d’una família tradicional, en la qual la dona assumia aquestes funcions ―tret de la del bricolatge―, a més de la de ser mare, a canvi d’un sostre i la manutenció, m’ha proporcionat estabilitat emocional, ha contribuït a la meva maduresa com a ésser humà i m’ha fet millor persona. D’entrada no m’he vist mai empès a establir o perllongar pactes emocionals pressionat per la incapacitat de resoldre la intendència, com ha passat massa sovint en homes de la meva generació ―i no diguem en els de la generació anterior―, amb la qual cosa he evitat les situacions traumàtiques que sempre acaben generant les relacions de dependència una vegada l’amor es dissolt en el temps i la quotidianitat. Les relacions que he establert amb les dones sempre han estat inspirades per l’atracció més elemental, primer, a la qual, més tard, i quan tot una sèrie de fracassos em van fer comprendre que l’enamorament no era l’únic factor a considerar a l’hora de configurar una parella, he afegit la comunió de gustos i interessos, convergències socioculturals i una visió semblant de la vida.

Explico tot això perquè quedi clar que per a mi cuinar no és una manifestació més d’una vocació creativa, en un moment que la cuina d’autor està tan de moda, sinó una activitat bàsica i un factor d’autoestima, i que les receptes que pugui penjar en aquest bloc de notes no són fruit d’una profunda reflexió o experimentació, sinó el resultat de l’eventualitat ―del que tinc a la nevera quan em poso a cuinar― i dels coneixements que la meva mare em va transmetre amb la seva dedicació exclusiva al llarg de molts anys a alimentar de la millor manera possible els qui depeníem d’ella. Moltes de les receptes que pugui explicar les he trobat en paperets i llibretes que guardava en un calaix de la cuina, d’altres me les he inventat en moments d’inspiració culinària i d’altres les he anat recollint i provant; en aquest cas tan sols faré de transmissor, potser amb alguna petita variació que procuraré indicar i dir-ne la causa, que segurament sempre serà la falta d’algun producte a l’hora de posar-me el davantal i la mandra de baixar-lo a comprar.

En fi, dit això passo a explicar com he fet un arròs de bacallà amb coliflor i camagrocs que trobo que està prou bé.

Ingredients (2 persones): 125 gr. de bacallà salat esqueixat, 150 gr. d’arròs, una coliflor, una grapat de camagrocs, ½ ceba grossa, un tomàquet madur, un all, julivert, oli i sal.

Temps total de cocció: uns 45 minuts. 

1. Unes 5 o 6 hores abans es posa en remull el bacallà esqueixat i se li canvia dues vegades l’aigua. Tampoc no convé que perdi tota la salabror.

2. Si els camagrocs són frescos, cal netejar-los, passar-los per la paella fins que deixin anar tota l’aigua i reservar-los. Si són secs, cal posar-los en remull la nit abans i colar-los a l’hora d’emprar-los.

3. Tallar una quarta part de la coliflor aproximadament en ramells petits i posar-los a bullir durant 10 minuts en uns 300 ml d’aigua i una mica de sal.

4. Tallar la ceba menuda, ratllar el tomàquet madur i preparar una picada d’all i julivert.

5. En una cassola amb un raig d’oli se sofregeix el bacallà ben escorregut. Es retira al cap de 5 minuts.

6. Tot seguit, en l'oli de fregir el bacallà es fa el sofregit de ceba i tomàquet (10 minuts; primer la ceba i després el tomàquet); al qual, s’afegeixen els camagrocs, els ramells de coliflor escorreguts, la picada i el bacallà. Es deixa coure remenant-ho durant 5 o 6 minuts. Es tira l’arròs (rodó) i se sofregeix durant 5 minuts més remenant sovint . Aleshores es tira l’aigua (2 mesures d’aigua per 1 d’arròs), que pot ser la de la cocció de la coliflor, i es deixa coure 20-25 minuts. S’ha de comprovar el punt de sal, i si el bacallà no ha donat prou salabror al conjunt, se n’hi afegeix. I a esperar. Avançada la cocció, recomano vigilar l'aigua i remenar la cassola de tant en tant perquè l'arròs no s'hi enganxi. 

L’arròs de bacallà és un plat que cuino sovint, i sempre ho faig amb alguna verdura: unes carxofes, uns ramells de bròquil o de coliflor, unes mongetes verdes...; depèn del que tingui més a mà en aquell moment. En aquest cas la coliflor respon a aquesta circumstància.

Els camagrocs els vaig trobar després d’una caminada pel Montseny fa cosa de dues setmanes. Tornava del Matagalls amb uns amics i vam anar parar en un indret on els bolets creixien a milers. En un quart d’hora en vam arreplegar tres quilos. Tot era allargar el braç i collir-los. No calia buscar-los, eren allí, al voltant nostre, enfilant-se pel vessant humit de la muntanya. A la nit, els vaig netejar i els vaig passar per la paella fins que van deixar anar tota l’aigua. Llavors els vaig congelar per emprar-los més endavant. Els he fet en truita, guisats amb pollastre amb un acompanyament de puré de patates i, finalment, en aquest arròs de bacallà que em va suggerir el meu amic Francesc, però que no em va saber donar la recepta. Y el que he fet és simplement incorporar-los a la meva recepta tradicional d’arròs de bacallà. L’experiència, com dic, ha estat prou satisfactòria i és un plaer compartir-la.