L’herència (1)
A la vida d’una persona hi ha circumstàncies i moments que resulten decisius a l’hora de traçar la seva trajectòria, de configurar la seva personalitat, en definitiva, de ser qui és. La primera és inqüestionable i aliena a un mateix: els pares. L’herència genètica i cultural de les dues persones que constitueixen els teus primers referents humans és importantíssima i sobre ella se sustenten les posteriors incidències que afecten la teva vida des del punt de vista físic i d’aprenentatge. D’ells reps una herència que et conforma i que, t’agradi o no, has d’acceptar, i de la seva mà inicies el camí cap a socialització seguint unes pautes que, en aquest aspecte sí, més endavant podràs modificar i reconduir amb les teves pròpies decisions, però que sens dubte deixaran un pòsit que sempre t’acompanyarà, ja sigui positivament, en forma d’estímul i confortació, o negativament, com un llast feixuc i turmentador.
A mesura que m’he anat fent gran, cada vegada amb més freqüència m’he sorprès meditant fins a quin punt els meus pares han influït en la meva trajectòria vital i fins on arriba la meva responsabilitat en l’establiment dels límits que comporten tota la sèrie de renúncies a les quals la vida ens aboca, sobretot si el teu passat d’infant i joventut ha estat propens al somieig. I no és que vulgui fer-los responsables de res d’una manera directa, sinó que el que pretenc —tot i que no ho sé ben bé què és el que pretenc— és esbrinar què he hagut d’assumir d’herència, què he hagut de reconduir i què ha dimanat de mi per tal deslliurar-me de la culpa o atribuir-me l’encert, depèn del dia, de ser on sóc.
La imatge d’un pare geniüt i autoritari la vaig construir a l’adolescència amb la col·laboració d’una mare sotmesa a control econòmic i que, en el seu paper de víctima, no renunciava a la lluita per a l’alliberament, o si més no, per a l’afebliment del tirà. Conscient de la seva debilitat arran de la dependència econòmica que tàcitament havia acceptat en convertir-se en mestressa de casa, la seva lluita va consistir a guanyar-se els fills per a la seva causa arterament i posant en joc una habilitat per tergiversar la veritat que no he descobert fins molts anys més tard, quan ella ja era en una residència de gent gran i jo havia d’assabentar-me dels embolics que protagonitzava amb les seves mentides en el despatx de direcció.
Aquest descobriment, a més de causar-me un profund dolor i desconcert, em va conduir a plantejar-me fins a quin punt havia estat manipulat, i que la distribució de simpaties i antipaties que havia establert en la meva joventut en funció del seu relat potser era equivocada. I durant uns dies em va turmentar la preocupació d’haver estat injust en el judici sobre persones que havia conegut bàsicament a través d’ella, el meu pare inclòs. També em vaig adonar on arrelava un comportament meu que em desagradava i que, des del moment que vaig ser-ne conscient, he intentat combatre amb humilitat i fermesa. Perquè no hi pot haver dignitat on regna la deslleialtat i la desqualificació envejosa, ni és recomanable construir una realitat a partir d’estratègies per ignorar les teves limitacions. Posar-se venes als ulls només t’acabarà conduint, en el millor dels cassos, al divan d’un psiquiatra. Ara, als seus noranta-sis anys, estic convençut que la meva mare hauria hagut de fer alguna mena de teràpia que l’ajudés a aclarir unes quantes coses de la seva personalitat que s’han traduït en comportaments que l’han perjudicada, a ella i als que l’envoltàvem. Però aleshores no s’estilava anar al psiquiatra, com tampoc no s’estilava separar-se d'un marit dominador.