Reflexions psicoanalítiques

La primera humiliació

Quan reflexiono sobre el fet d’educar un ésser humà recent incorporat a la vida sempre penso que la funció de l’educador és anar-li descobrint el lloc on ha anat a parar, guiar-lo en aquest descobriment i dotar-lo dels elements necessaris perquè, arribat el moment, el guiatge ja no sigui necessari. M’imagino una tasca plena d’amor i respecte per aquest nou ésser, on no hi cap la violència i la desconsideració; una labor pacient i generosa amb la finalitat de formar una persona valuosa, que contribueixi a fer-nos avançar cap a la humanització i el triomf d’uns valors que han de permetre la convivència pacífica i en igualtat i ens allunyin de la bèstia.

Aquesta actitud és la més comuna entre pares i fills, però pot deixar de ser-ho quan l’educador és algú que ha fet ofici d’ensenyar i els vincles amb la criatura que li és confiada per adquirir determinats aprenentatges i coneixements són merament professionals. Aleshores, si aquest educador perd de vista la funció social de la seva tasca i se la planeja com una simple manera de guanyar-se la vida, pot caure a considerar els seus pupils com a simple matèria primera i passar a tractar-los amb la impersonalitat, la fredor i l’arbitrarietat que imposa el seu temperament i les seves circumstàncies personals. En aquest context, les possibilitats de l’infant de patir maltractes i humiliacions augmenten i pot arribar a esdevenir una víctima de l’autoritat de l’educador. Jo ho vaig ser, i tinc la sensació que el cost que n’he pagat ha estat considerable.

Tinc pocs records de la meva infantesa i gairebé tots estan relacionats amb la meva estada a l’escola, i no són bons. Per exemple, guardo el trist record de la primera humiliació que vaig patir. Tenia sis anys i acabava de passar a la classe del mestre. Puc precisar l'edad perquè el dictat que copiàvem diàriament de la pissarra anava encapçalat per la data, i l’any em va quedar gravat en la memòria: 1954. Jo devia estar distret, fascinat pel Soriano, un nen una mica més gran que jo que se sabia el nom i la situació de tots els carrers de Barcelona i era capaç de fer càlculs matemàtics amb una rapidesa extraordinària. O potser escoltava un relat del meu company de pupitre, en Joan Guasch, que era un bon narrador i va acabar sent actor de teatre. O simplement badava. No ho sé. El fet és que de cop i volta vaig sentir un impacte al cap i que tota la classe esclatava en una riallada. El mestre m’acabava de llançar una sabata i havia fet diana. Era una sabata de cordons, vella i suada, que ell havia convertit en plantofa en retallar-li la talonera i que ja l’hi havia vist llançar contra algú altre. Més enllà del dolor del cop, vaig sentir atordiment i vergonya, i recordo que davant la mirada enriolada de tots els meus companys el mestre em va fer aixecar, collir de terra aquella sabata fastigosa i portar-l’hi.

Aquest succés, que en la distància fins pot resultar jocós per la seva extrema sordidesa —ho era molt, de sòrdida, aquella escola— i que vaig emprar en aquest sentit a la novel·la La font de Ceres, on exorcitzo la humiliació viscuda fent possible a partir del cop de sabata una revolta dels alumnes que acaba amb el mestre fet xixina, aquest succés, com dic, juntament amb d’altres càstigs i escarnis soferts durant aquell període per part de qui era un dels meus referents adults, possiblement desvetllés en mi el sentiment vergonya i por al ridícul que sempre m’acompanya quan estic davant d’un públic que depassa la mitja dotzena de persones i contribuís a fer de mi la persona temorosa de l’autoritat que sé que sóc i que tant em disgusta i m’esforço a combatre. Potser d’aquí parteix també el meu rebuig a ser manat i a manar, la meva dificultat en suportar l’autoritat d’algú i, alhora, d’exercir-la. Potser en aquest moment també s’inicia la meva tendència a la solitud i que m’ha acabat conduint cap a una activitat, l’escriptura, que puc practicar tot sol en la seguretat del meu estudi.