Reflexions

Reflexió al voltant de dues noies tatuades assegudes davant meu en el tren de Sarrià

La moda ens està proporcionant una generació de tatuats i tatuades. El que es va incorporar a la cultura occidental el segle XIX com un signe inconformista i rebel, propi de mariners i aventurers que venien d’Orient i de la Polinèsia, de gent que vivia al marge dels convencionalismes de la societat burgesa, s’ha convertit en un producte de consum juvenil i ha deixat de ser un pronunciament. Aquestes dues noies que tinc al meu davant, amb els seus mòbils d’última generació, que botonegen com desesperades, que riuen i comenten el que els respon aquest i aquell, que es belluguen neguitoses, que no paren i que m’estan posant nerviós, porten tatuatges a les espatlles, els braços i els turmells, són tatuatges petits, un aquí, un altre allà, que no signifiquen res, tret del fet que les seves portadores, malgrat aquesta beneiteria adolescent, són prou grans per poder disposar del seu cos i decorar-lo amb motius pintorescos: un coret, una floreta, un petit animaló... Els dels nois acostumen a ser més ostentosos, en ells encara hi ha la voluntat de manifestar potència i rotunditat, sòlida masculinitat, subversió, gosadia. Al gimnàs n’hi ha uns quants que mostren una superfície de pell tatuada força important. Als braços, a les cames, a les espatlles, als trapezis... Imatges, símbols, cal·ligrafies, sanefes, arabescs...; elements decoratius que tant sols pretenen resaltar una virilitat moderna i juvenil.

Però els anys passen i aquest cossos decorats envelliran, les pells joves i llises s’arrugaran i replegaran, els músculs tibants es desinflaran i la flacciditat alterarà la polidesa dels dibuixos i els convertirà en taques rebregades de contorns imprecisos i sorprenents, en línies irregulars i desdibuixades que encara posaran més en evidencia la decrepitud. M’agradarà veure com acaben molts d’aquests tatuatges esplèndids, en què els converteix el pas del temps. Uns s’inflaran per obesitats morboses, es deformaran per maternitats reiterades, greixos mal distribuïts ondularan traços i, el pitjor de tot, la renúncia i la decepció, la rutina i el fastig, els farà perdre la màgia i la brillantor. I pot arribar un moment que els odiïn, aquets tatuatges que ara els fan tanta gràcia i els proporcionen un punt artificiós d’autoestima i satisfacció. “Que guai, tia!”, li diu una a l’altra, que li mostra una papallona de colors a la panxeta.

Encara que, pensant-t'ho bé, quan arribi aquest moment, jo ja no hi seré.