El land art o la satisfacció de ser un artista simplement passejant pel Tibidabo
Diumenge passat en Fèlix i jo vam estar caminant pel Moianès. Les pluges d’aquests dies havien xopat els camins i les botes s’enganxaven en el fang. A mi, i suposo que a ell també, el xip-xap em fastiguejava. Però si arribo a saber, com sé ara, que tot caminant per aquelles pistes molles, on quedaven les nostres petjades impreses, estàvem realitzant un acte de creació artística, m’ho hauria pres d’una altra manera i fins i tot, potser, m’hi hauria recreat.
Que caminar pot ser una pràctica estètica ho acabo de descobrir gràcies a un amic del qual no en sabia res des de feia més de quaranta anys. En Pere. Quan diumenge vaig arribar a casa de caminar per la vall de Marfà, em vaig trobar un correu seu en el qual em preguntava si era qui es pensava que era, i si ho era, que li contestes. I com sí que ho era, li vaig contestar. En breus moments, via Internet, ens vam posar al corrent, a grans trets, de les nostres vides durant aquests més quaranta anys de silenci. Ell és artista plàstic, doctor en Belles Arts i compositor i interpret musucal. Ens vam conèixer quan a tots dos ens interessava el cinema i amb uns quants amics vam fer dos curtmetratges en 35 mm, que es van passar als cines anomenats aleshores “d’art i assaig”. Tots érem molt joves i vessàvem creativitat.
Aquest matí he entrat a la seva web i llavors he descobert el land art, un tipus d’art contemporani que considera la naturalesa com la matèria de creació i la teva incidència en ella l’obra creativa en si mateixa. Aquesta obra pot prendre una forma concreta, com pintar un tronc de groc o apilar unes quantes pedres, o reduir-se simplement a l’acte del teu trànsit pel paisatge. De manera que aquest matí acabo de descobrir que, a més d’un modest escriptor, sóc un artista plàstic amb una vasta obra en el camp del land art, i que els meus amics Fèlix i Natxo, que duen molts més quilòmetres que jo a les botes, són uns veritables genis.
Quan tornem a sortir junts els ho explicaré, segurament els omplirà de satisfacció saber que amb les seves caminades no tan sols han estat gaudint del descobriment de territoris, sinó que han creat una extensa obra artística. A més, en Natxo, aficionat a posar fites per allà on passa o a reconstruir-les, no tan sols té una obra efímera a nivell de trànsit, que s’esgota amb el seu pas per l’indret, sinó que ha anat deixant sobre el terreny valuoses peces, tant des del punt de vista pràctic com creatiu.
I ara que hi penso, jo, que sóc el fotògraf del grup, amb les meves fotografies d’ells dos triscant per la muntanya estic contribuint, documentant-les, a la pervivència de la seves obres efímeres de land art i els acredito com a prolífics artistes d’aquesta branca d’art contemporani.
Fins aquí la broma, que no vol desmerèixer ni la originalitat del plantejament ni la capacitat creativa dels artistes que s’han compromès seriosament en la pràctica del land art, però que se’m fa difícil d’evitar quan, a base d'esprémer el concepte de “conceptualitat”, tan lligat a l’art contemporani, s’arriba a plantejaments absurds i a resultats més que qüestionables.
Per exemple, des de fa uns quants anys he observat que s’ha posat de moda apilar pedres i còdols imitant algunes escultures de Richard Long i Andy Goldsworthy. A Catalunya ho he vist al Cap de Creus, i a Mallorca, al cap de ses Salines, a la platja de Son Bauló i a la part baixa de la Coma de s'Egua (Alcúdia). I segur que hi ha molts més indrets que reben aquest impacte creatiu humà. És com un joc infantil d’arquitectures realitzat amb la voluntat de deixar rastre de la presència de l’autor en un indret, una mena de pervivència a través d’una acció concreta en el paisatge, que omple de satisfacció l’improvisat artista. Centenars de piles de pedres, una aquí, l’altra allà, que distorsionen la grandesa del paisatge natural i composen un vast monument a l'estupidesa. A mi, que m’agrada la naturalesa en el seu estadi més pur, aquestes manifestacions populars i massives de land art em disgusten i em converteixo en un talibà que destrueix allò que altres han construït en un intent d’esborrar el seu pas vanitós per aquell lloc i restituir-li la identitat geomorfològica. Però és un intent inútil: són molts els constructors anònims i jo només un. I sempre desisteixo, tot confiant que la naturalesa sabrà desempallegar-se tota sola d’aquest maquillatge humà que li empastifa la cara.
