Reflexions

Sobre la violència

La societat catalana està commocionada per l’assalt armat d’un noi de 13 anys a l’Institut Joan Fuster, que ha causat la mort d’un professor i quatre ferits. És un fet aïllat, repeteixen educadors i psicòlegs per tranquil·litzar la població. I segurament tenen raó. Però fets aïllats com aquest es vénen produint amb certa regularitat al món occidental, paradigma de la civilització.

D’altra banda, la violència de gènere continua fent víctimes. El mateix dia dels fets a l’Institut Joan Fuster, a Lleida es jutjava un noi de 18 anys per haver matat a ganivetades una noia de 14. A España, cada any hi ha desenes de víctimes de violència de gènere i els cassos no disminueixen. I a aquests ja no se’ls pot considerar cassos aïllats. Responen a un patró de comportament masclista que inclou la violència com a signe d’identitat.

La setmana passada, no recordo on, es va jutjar dos nois per haver-ne mort un altre d’una banda rival a la sortida d’una discoteca. Això tampoc no és un cas aïllat; les morts de nois pertanyents a bandes juvenils també sovintegen .

Educadors, sociòlegs i psicòlegs analitzen aquest fenomen i hi donen explicacions. D’altres recorren a llocs comuns per justificar-ho ―La naturalesa humana és violenta. La violència regna en la Naturalesa. La competència implica violència. La violència forma part de la càrrega genètica animal. D’acord, però també les persones volen viure tranquil·les, i les comunitats busquen la pau per desenvolupar-se, i tots sabem que les confrontacions impliquen inestabilitat i sofriment. Altrament, ningú no dubtarà que el tret distintiu per excel·lència de l’ésser humà és la capacitat de racionalitzar els seus instints i controlar-los. Precisament, penso que això ens permet la convivència pacífica i és l’objectiu principal de l’home-animal cap a la humanització absoluta. Dominar la bèstia.

La ciència avança, i avança la tecnologia, i el progrés sembla il·limitat; però continuem matant-nos els uns als altres amb acarnissament i la violència impregna el comportament dels nostres joves i els arrossega a cometre accions criminals absurdes. Són cassos aïllats. Sí, són cassos aïllats els que sacsegen la societat, però la violència està estesa arreu i ens requereix viure alerta. Només cal anar als aeroports per comprovar-ho, o simplement assistir a un partit de futbol de clubs rivals.

I mentre educadors, familiars i altres col·lectius s’escarrassen en comunicar valors de convivència i de pau, les multinacionals de l’espectacle i l’entreteniment produeixen vídeojocs, pel·lícules, series de televisió i còmics on la violència és l’element principal de diversió, per no dir l’únic. Estic convençut que tots aquests comportaments violents d’adolescents i joves, alguns dels quals, estem veient amb estupefacció, passen a formar part de grups terroristes que fan ostentació d’una crueltat delirant, en bona part arrelen en l'exaltació de la violència que la societat mateixa fa mitjançants aquests herois de ficció que colpegen, disparen, condueixen màquines d’extermini, esquarteren i eliminen els “dolents”. Aquesta és la gran quartada; sempre s’actua contra els “dolents”. Però qui són els “dolents”? Qui els hi penja l’etiqueta? És tan fàcil per a una persona immadura, que necessita models a imitar, caure en el parany de la violència justificada. Només cal situar l’etiqueta “dolent” en el col·lectiu que li resulti més odiós. La història n'és plena d'exemples.