Reflexions

Una mirada a les eleccions catalanes

Com que veig que tothom fa anàlisis de les eleccions del 27/S, he pensat que per què no en feia jo també una. I m’hi he posat.

Començaré pels únics que s’han reconegut com a perdedors: Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Sí, la democràcia cristiana nacionalista ―que no independentista― ha punxat. No s’ho esperaven. Però trencar la societat amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en un moment en el qual el catalanisme pactista no té amb qui pactar, no ha estat un bon negoci. Són els únics que no han fet interpretacions generals i lectures esbiaixades. Suposo que prou feina tenien en llepar-se les ferides. Ara dipositen les seves esperances en les eleccions generals, que molt em temo seran la seva tomba definitiva. Perquè la dreta espanyola que ara és al govern de l’Estat i amb la qual han coquetejat en diverses ocasions ha tibat massa la corda i finalment s’ha trencat.

De menys a més en l’arc parlamentari, toca parlar primer de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que ha passat de 3 diputats el 2012 a 10. La CUP ha rebut el vot de l’esquerra radical independentista i de tots els joves independentistes que no s’identifiquen amb els partits dels seus pares. Ara, aquest partit assembleari que aglutina l’efervescència renovadora dels joves, el descontentament popular catalanista i socialistes en estat pur, haurà d’arribar a acords amb la plataforma de Junts pel Sí (JxSí), en la qual s’integra CDC, un dels seus enemics històrics. A les seves mans està la responsabilitat de la continuïtat del procés cap a la independència sense més entrebancs dels que ja suposen les posicions espanyolistes contraries al referèndum. Tot un test de maduresa política.

El Partit Popular de Catalunya (PPC), la dreta espanyolista catalana, ha passat de 19 diputats el 2012 a 11. És obvi que han perdut, i d’una manera dolorosa després dels grans esforços que han fet durant la campanya per convèncer la gent de la caiguda a l’infern dels catalans si guanyaven els independentistes. Però es consolen sumant i restant vots a la seva manera per tal d’afirmar que l'independentisme han perdut les eleccions i que la població catalana vol seguir sent Espanya. I, per tant, tot ha de continuar com està i aquí no ha passat res. Val a dir que conten com a vots contraris a la independència tots els que s’han produït tret dels de JxSí i la CUP, nuls i en blanc inclosos. No hi ha pitjor ceguesa que la de que no vol veure.

 Catalunya Sí que es Pot (CSQP), la coalició de l’esquerra popular sorgida del descontentament, l’esquerra provinent del comunisme català i el verds, ha obtingut 11 diputats, dos menys que els obtinguts per la coalició Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) el 2012. La irrupció del Podemos català, doncs, no ha estat gloriosa i els seus líders ho reconeixen. La indefinició i els dubtes de la coalició respecte de la independència els ha passat factura en unes eleccions que el votant ha situat la identitat nacional, pel davant de les reivindicacions socials. Una mala percepció de la realitat catalana i del moment ha comportat uns resultats pobres per a aquells que aspiren a ser una alternativa als partits tradicionals espanyols.

El Partit Socialista de Catalunya (PSC), que aplega el centre-esquerra federalista català i el socialisme espanyolista ha tret 16 diputats, 4 menys que el 2012, confirmant la caiguda continuada del socialisme no independentista des que en les eleccions del 2003 van obtenir 42 diputats en coalició amb Ciutadans pel Canvi (CpC). Malgrat els mals resultats, ells estan contents perquè se’ls esperaven pitjors ―qui no es consola és perquè no vol― i continuen insistint en la reforma de la Constitució com a única via per solucionar l’entesa de Catalunya amb l’Estat espanyol. Una reforma que amb l’actual correlació de forces és inviable. S’haurà d’esperar les properes eleccions generals per veure si el PP, que no en vol ni sentir a parlar, de reformes constitucionals, perd pes en les dues cambres parlamentàries i la proposta socialista té alguna possibilitat. El problema és que n’ha de perdre molt, de pes.

Ciutadans (C’s) ha estat un dels grans triomfadors de les eleccions, triplicant els seus diputats, que de 9 el 2012 han passat a 25. El partit, que es presenta com una iniciativa civil per a la renovació democràtica, la transparència, la justícia i la defensa de la unitat d’Espanya, està aplegant el vot que s’escapa d’un PP corrupte i immobilista i un PSC/PSOE desgastat per la mala gestió dels seus darrers governs i la manca de renovació i lideratge. El seu discurs populista ha calat entre els immigrants i descendents d’immigrants espanyols de l’àrea metropolitana de Barcelona, que el veuen com una alternativa nova i jove als polítics de sempre. L’estat d’eufòria en què viuen després d’aquests bons resultats els fa treure pit i presentar-se com els triomfadors en la defensa de la integritat d’Espanya en les urnes, i amb 25 diputats d’una cambra de 135 aspiren a dirigir el rumb de la política catalana.

Junts pel Sí (JxSí), que aplega Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i altres partits, juntament amb entitats de la societat civil com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i Súmate, ha estat la candidatura que ha aglutinat la voluntat independentista de democratacristians, republicans, socialistes, comunistes, ecologistes i gent cansada de suportar el tracte superb i desconsiderat de l’Estat Espanyol.  Ells han estat els guanyadors de les eleccions amb 62 diputats, la qual cosa els permet formar un govern independentista amb el suport de la CUP. La seva victòria, malgrat les lectures interessades que han fet els partits espanyolistes, és un triomf de l’independentisme, que podrà continuar el seu recorregut cap a constitució d’una República Catalana.