Reflexions

Estic vivint una situació kafkiana, una d’aquelles situacions en les quals comproves com la burocràcia i l’excés de normes garantistes d’una societat es giren contra el ciutadà i el lliuren a l’absurd. I davant d’això he reaccionat amb estupor i angoixa. (Fa dos dies que em prenc un tranquil·litzant per poder dormir.) Us ho explico:

El passat mes d’agost uns okupes van entrar en un pis que era a la venda després de la mort del llogater en una finca en la qual la meva mare en té un altre. Al cap de dues setmanes, uns altres individus van ocupar un altre habitatge durant un cap de setmana que els propietaris no hi eren. Tots dos propietaris van posar les corresponents denúncies i van iniciar el tràmit judicial per fer-los fora. Però a hores d’ara els okupes encara hi són. I a partir de les ocupacions, els veïns han perdut la tranquil·litat. Han espatllat el pany del portal unes quantes vegades, han rebentat la porta metàl·lica d’accés als comptadors de l’aigua i els han manipulat, han arrencat el cablejat de la caixa de connexions del porter automàtic i tota la finca ha quedat incomunicada amb el portal; finalment, fa dues setmanes hi va haver dos intents de robatori i un robatori consumat. Tot s’ha denunciat. Però com no se sap amb certesa qui ha estat, no s’hi pot fer res.

La llogatera de la meva mare ha marxat per la sensació d’inseguretat que li produïa trobar-se contínuament per l’escala individus desconeguts i d'aspecte inquietant que anaven i venien dels pisos ocupats. I els llogaters del pis al qual han entrat a robar ja han anunciat al propietari que també marxen. Ningú no sap exactament qui és qui ha desestabilitzat la convivència pacífica dels veïns de la finca, però curiosament tot ha coincidit amb les ocupacions.

Els propietaris temen que els intents de robatori i el robatori no siguin estratègies dels okupes dirigides precisament a fer fugir els veïns i, ara que el procés judicial és a punt de concloure amb la seva expulsió, disposar d’altres pisos puntualment buits per ocupar-los. I a partir d’aquí, tornem a començar: denúncia, judici, sentència en contra, recurs, nova sentència i execució. Un any més de viure en un pis gratis. Ah, i a més a més, un dels okupes que es va presentar al judici va declarar que ell havia pagat per entrar en aquell pis. És a dir, que els pisos ja no s’ocupen tan sols per necessitat, sinó també com un negoci per part d’una màfia que hi trafica. I parlant de tràfic, els veïns saben, perquè això sí que ho han vist, que en un dels pisos es ven droga. La policia també ho sap, però com són camells d’anar per casa, els deixen en pau.

És normal això? És normal que el ciutadà hagi de fer front tot sol a una situació tal dolorosa des del punt de vista de la convivència com aquesta? Per què no pot intervenir la policia d’una manera més expeditiva? Per què la justícia no ho soluciona en quinze dies i, amb la dilació, permet que s’estableixi un tipus de vida alternatiu, basat en l’ocupació d’un habitatge particular i en la posterior especulació amb aquest habitatge? Per què es grava el ciutadà que paga els impostos que fan possible el sistema ―un sistema que, per altra banda, no el defensa quan entra en conflicte amb comportaments delictius― amb tots els costos, l’esforç i l’angoixa de fer complir la llei? Per què aquesta tolerància amb les ocupacions? Per què aquesta passivitat davant de la desintegració del principi més elemental de la convivència que és el respecte mutu ―i en aquest respecte incloc la propietat?

Davant de totes aquestes preguntes sense respostes, la comunitat de propietaris de la finca afectada s’està plantejant recórrer a la força per no caure en la dinàmica d’una ocupació darrere l’altra d’un o més pisos. És a dir, està pensant en recórrer a pinxos que espantin els okupes i els facin desaparèixer. És l’única solució que veuen malgrat passar a convertir-se ells mateixos en delinqüents. Pagar una màfia perquè els defensi d’una altra màfia. És aquí on hem d’anar a parar?

I el més greu és que, quan m’he començat a moure per veure què es podia fer per resoldre la situació, m’he assabentat que el cas de la finca de la meva mare no és únic, que hi ha zones de Barcelona on les ocupacions estan a l’ordre del dia i fins hi ha un mercat clandestí de claus per accedir a pisos ocupats en el qual es paga una entrada i un lloguer pel pis, com si l’okupa en fos el propietari. Faria riure si no fos tan lamentable per a qui ha de suportar l’ocupació.

Hem fet un sistema tan garantista i, alhora, tan burocratitzat i normativitzat ―amb una justícia lenta i unes forces de seguretat tan coartades que resulten inútils― que en aquests moments el sistema afavoreix més qui no respecta la propietat privada i, una vegada a les seves mans, especula amb ella sense cap tipus d’escrúpols, que al propietari que amb els seus impostos sosté el mateix sistema que l’aboca a la desesperació.

No, això no és normal; és més, penso que aquest “bonisme” mal entès i indiscriminat que ha impregnat la nostra societat garantista, la debilita davant de barruts, desaprensius i delinqüents fins al punt de conduir-nos al caos si no hi posem remei aviat.