Reflexions

Al voltant de la paternitat

Un problema de salut del meu fill, que afortunadament no ha estat tan greu com es podia témer, m’ha tingut uns mesos preocupat i m’ha fet viure sensacions i emocions diverses. La primera va ser de torbació quan em va comunicar la notícia, seguida d’una angoixosa sensació d’impotència davant d’un fet que s’escapava del meu control. Perquè ja no era una malaltia pròpia, sobre la que pots exercir una certa influència en el seu procés, ja sigui cap a la curació o cap l’assumpció de la seva existència, sinó la malaltia d’algú altre que sens com a propi, una mena de prolongació de tu mateix, que és com sento la paternitat. Un fill és l’ampliació del teu jo –físicament i anímicament– al dolor i l’adversitat. I també, és clar, a les alegries i satisfaccions. Però aquest no era el cas.

Durant tot aquest temps hi ha hagut moments que el record de la seva infantesa s’ha fet tan viu que em semblava que tornava a tenir davant meu el nen pel qual havia de vetllar. Una música, una fotografia, un objecte m’evocaven el passat junts i em submergien en la malenconia en associar la seva imatge tendre i innocent al sofriment. I me n’he adonat que per als pares, el fill sempre és el nen que va ser i que van tenir sota la seva empara. No importa l’edat que tingui, trenta, quaranta, cinquanta anys..., en el teu interior el fill adult és la criatura indefensa que necessita de tu, però sobre la qual ja no pots aplicar cap decisió, perquè ara les decisions són seves. S’ha convertit en una persona independent amb els seus propis afectes i valors, la seva pròpia percepció del món i d’ell mateix, que molt possiblement, a causa de la distorsió de la paternitat, d’aquella relació de dependència que va existir entre tots dos, ets qui menys coneix.

I aquesta és una altra de les qüestions que em neguitegen: la incapacitat de conèixer el meu fill des d’una altra perspectiva que no sigui la de pare i que em provoca una certa sensació d’inseguretat en la nostra relació adulta. Perquè això em genera dubtes respecte del meu encert a l’hora d’establir el distanciament que la vida imposa, aquest no saber si hi estàs massa lluny o massa a prop, si el teu silenci és prou discret o excessiu, si la teva presència en la seva vida actual és la justa, la que necessita, o se sent postergat per un allunyament exagerat.

Sempre he sigut de l’opinió que l’èxit dels pares en el procés educatiu d’un fill és crear un ésser independent i autònom, capaç de fer front a la vida tot sol, d’establir els seus propis vincles afectius i situar-se en el món. En definitiva, de construir una personalitat sòlida i completa, amb la modificació dels afectes que això comporta. En conseqüència, crec que la seva mare i jo hem fet una bona feina. Però, alhora sento, que l’èxit aconseguit m’ha deixat una sensació de pèrdua indefinida, l’enyor d’un temps i una relació irrecuperables.

Penso que amb els anys, la paternitat es va desdibuixant com a vincle afectiu en el fill, avocat al seu propi futur, mentre que en els pares continua viu de resultes de la seva inevitable vinculació al passat, cada vegada més intensa a mesura que envellim i el futur deixa d’oferir expectatives. I fins arriba un moment que la teva paternitat longeva es converteix en una càrrega per al fill, que ha d’assumir vetllar per tu. I aquest és un moment que m’espanta, perquè significa haver d’acceptar la decadència, perdre l’autonomia i entrar tu mateix en una nova fase de tutela, amb el que comporta de sofriment en l’amor propi, si és que encara et queda consciència de tenir-ne.

M’agradaria tenir la fortuna d’una mort sobtada o poder conservar prou energia, valor i lucidesa per, arribat el moment, poder fer un últim servei al meu fill i alliberar-lo de la responsabilitat feixuga i dolorosa d’haver-me d’acompanyar en aquesta etapa final de ruïna física i mental de la senilitat extrema. Voldria que el meu ésser es dissolgués en el no-res en el moment oportú, just abans d’iniciar la davallada final, la que et desposseeix del jo que t’ha acompanyat tota la vida i et transforma en un cos humà palpitant i sense atributs que tan sols espera el trànsit definitiu.

(Foto baixada d'Internet)