Reflexions

La febre del turisme

Fa uns dies un amic em va enviar l’enllaç per accedir al text d’un manifest redactat per ciutadans de les Illes Balears que titulen Sense límits no hi ha futur. En el text es queixen de la saturació turística que viu el seu territori i demanen solucions per tal de salvar de l’especulació el poc que queda verge i poder conservar uns valors paisatgístics autòctons que semblen definitivament condemnats a desaparèixer sota l’allau de turistes que els arriba de la primavera a la tardor.

Naturalment, estic d’acord amb el contingut del manifest i el subscric. Aquest estiu, les cues als supermercats de Can Picafort eren per desesperar-se, i l’estesa d’hamaques a la platja de Son Bauló s’ha triplicat. Aquests han estat els únics signes de la invasió turística que he observat directament, però m’han parlat de caravanes quilomètriques i col·lapses en les carreteres que duen a llocs emblemàtics com Formentor, Sa Calobra o Es Trenc.

 Tanmateix, tampoc no puc deixar de constatar que, paral·lelament a la demanda turística, entre els mallorquins s’ha desencadenat una activitat frenètica per arreglar pisos, cases i segones residències i oferir-les com allotjament turístic a través de pàgines web especialitzades. Tenim coneguts que durant l’estiu deixen el seu domicili habitual i es traslladen per tal de llogar-lo als turistes; d’altres han condicionat velles cases de camp familiars i, a corre cuita, hi han fet una piscina; d’altres arreglen pisos, baixos amb jardí, golfes...; tot allò que pugui servir per encabir-hi un turista és objecte de les transformacions necessàries per tal de fer-ho atractiu a través dels portals especialitzats en la contractació d’allotjaments.

Reclamació de límits i oferta creixent. Ànsia i renúncia. Desig i fastigueig. Heus aquí un comportament contradictori de la societat mallorquina que posa de manifest la nostra immadures social i individual, com a col·lectiu i com a individus. Perquè jo mateix, que subscric el manifest, fa tres o quatre anys vaig anar a Venècia i vaig formar part d’aquest ramat indiferenciat i predador que són els turistes, vaig participar d’aquesta transhumància global que quan arriba el bon temps treu de les seves llars milions i milions de persones i les mou cap a llocs atractius per passar-hi les vacances. I aquest any he anat a Amsterdam, una ciutat que, com Barcelona, està de moda i els seus habitants viuen les incomoditats i alteracions que comporta l’afluència massiva de visitants.

El turisme massiu és un fenomen característic més de la nostra societat de consum; consumim destins com qui consumeix moda, tecnologia o cultura. Cada vegada és més freqüent que algú et regali un viatge pel teu aniversari, a París, a Roma, a Florència, a Barcelona... I si els parents o amics són esplèndids et poden enviar fins a Cancún. Entre nosaltres hi ha la sensació de que si no fas com a mínim un viatge a l’any no ets ningú, estàs perdent el temps, la vida se t’escapa ―i les ofertes― inútilment i et titllen d’avorrit. Vivim en un estat d’estimulació permanent i anar d’aquí cap allà s’ha convertit en una mena de necessitat histèrica que ens fa insensibles a incomoditats i esforços. Avui dia, en la nostra societat del benestar, tots som turistes potencials, fins i tot els que han redactat el manifest que reclama posar límits al turisme, n’estic segur.

El turisme és un moviment de població fruit de l’opulència, i com a tal, porta associada la circulació de diner i el guany. Per això costa tant renunciar-hi; per això mentre uns ―bona gent― demanen limitar-lo, d’altres ―també bona gent― miren d’aprofitar-se’n tant com poden. Mentre uns veuen el perill de la massificació, d’altres, que també el veuen, tanquen els ulls un parell de mesos i estenen la mà. I beneit qui no ho faci! 

I és que som uns éssers tan contradictoris que no tenim remei.