Amor i civilització
La gran majoria de creients en una religió ho són per les respostes que aquesta religió proporciona a les grans preguntes sobre l’existència i, especialment, sobre la mort. En la fe busquen unes pautes que els orientin quant a comportament moral, la possibilitat d’obtenir el perdó quan les transgredeixen i aplacar el turment de la mala consciència, i, sobretot, la promesa d’una vida eterna i benaurada que els compensi dels seus sofriments a la terra, ja sigui mitjançant l’ascensió al Cel, l’entrada al Paradís o amb la reencarnació. És bàsicament la tranquil·litat personal el que els motiva a creure.
Però això no és el que volien transmetre originàriament els místics i profetes de l’antiguitat, sinó la mistificació dels sacerdots. El missatge d’aquests grans homes no va ser i no és un missatge per a l’assossegament de l’ànima individual sinó un missatge de pau i amor que vol vèncer la tendència natural de l’ésser humà cap una supervivència entesa més en termes de rivalitat amb el seus congèneres, que de concòrdia. I a partir d’aquí, d’aquesta lluita per obtenir el control dels recursos que garanteixin la vida del grup, se’n deriven l’egoisme, l’enveja, l’odi, la violència i tots aquells comportaments que duen a enfrontar-nos els contra els altres com les bèsties. Ells ho veien clar, intuïen que guiats únicament per l’instint més primari, la societat humana no progressaria cap al benestar de tots els seus integrants.
I no es van equivocar.
El nostre espectacular progrés científic i tecnològic no fa res més que emmascarar el gran fracàs en el progrés espiritual, per dir-ho d’alguna manera. Dia a dia, el missatge de pau i comprensió que predicaven els grans mestres es veu emmudit pel clam de milions i milions de desheretats d’arreu del món, que no paren de créixer. Quan no és una causa, n’és una altra, però la desgràcia s’estén sobre la terra de mans d’individus amb uniformes militars, vestits ben tallats i corbates, bates blanques, vestidures talars..., i amb un únic resultat: dolor i desesperació.
La paradoxa és que en aquesta recerca del benestar material que orienta els seus passos, la societat humana està aconseguint tot el contrari. Perquè no tan sols el nombre d’individus castigats pels flagells de la guerra, la fam, les malalties i la pobresa augmenta, sinó que el mateix planeta on es desenvolupa la nostra vida és en vies d’una transformació de conseqüències nefastes a mig termini.
Vivim enganyats; enganyats per nosaltres mateixos; vivim presoners d’una transitorietat egoista que ens fa oblidar que som hereus d’un legat que hem de transmetre; vivim perseguint metes vanes sense adonar-nos-en, i únicament davant de grans catàstrofes humanes som capaços de preguntar-nos, atordits, què està passant. Molt senzill. El que passa és que hem creat una civilització moguda per la cobdícia ―translació a escala humana del benefici. El nostre món, les nostres relacions estan impregnades d’aquest verí que ens ensenyen ben aviat als instituts i a les universitats. El concepte de bé comú és un concepte abstracte i desacreditat que s’ha sacrificat al de benefici. La política dels estats ha quedat subjugada pel poder econòmic de les societats anònimes i financeres, construït durant segles sobre el concepte de benefici. I en aquests moments el control de les nostres vides no està a mans dels polítics que escollim i que ens representen ―no a tot arreu els polítics representen els ciutadans―, sinó dels consells d’administració de les grans empreses que controlen la riquesa al món ―això sí que és a tot arreu igual.
Per sort, encara hi ha persones que són capaces de comprendre la transcendència de l’amor en les relacions humanes i, si tenen capacitat creativa, convertir-lo en l’eix de la seva obra. Admirar-la és una de les poques coses que en aquests moments em conforta.
Aquesta nota l’he escrit després de veure la pel·lícula Frantz (2016), de François Ozon, que la podria resumir com un extraordinari homenatge a l’amor en el sentit més ampli. La reflexió al voltant de la religió me l’ha induït a fer la pel·lícula Silencio (Silence, 2016), de Martin Scorsesse. No tenen res a veure l’una amb l’altra, però vistes l’una darrera l’altra i meditades, m’han conduït a filar aquesta lamentació. Demano disculpes als lectors.
(Imatges baixades d'Internet)