La influència imperceptible dels ancestres
Dins la fase de documentació per escriure la darrera part de la novel·la que tinc entre mans, fa uns dies vaig acabar de llegir Raíces, d’Alex Haley. Quan va ser publicada l’any 1976, Raíces (Roots. The Saga of an Amerian Family) va convertir-se ràpidament en un best-seller, i a l’any següent ja se n’havia fet una sèrie televisiva que va popularitzar el personatge de Kunta Kinte, l’africà que, traslladat als Estats Units en un vaixell negrer i venut com a esclau, va donar origen a una nissaga afroamericana de la qual Haley n’era descendent per línia materna.
La novel·la no és cap joia literària, però és eficaç i m’ha estat útil. I sobretot parteix d’un fet i fa un recorregut que jo també he dut a terme i pel qual he sentit la mateixa fascinació que va sentir Haley quan el feia. Em refereixo a la recerca dels avantpassats. El punt de partida de Raíces són les històries que, de petit, havia sentit contar a la seva àvia i a les germanes i cosines d’aquesta sobre un personatge que anomenaven “l’africà” i pel qual sentien una gran veneració. A partir d’aquí Haley inicia una recerca llarga i pacient que finalment el condueix fins al poblat on va néixer el seu avantpassat i d’on el van arrencar els traficants d’esclaus feia dos segles. Els tres últims capítols de la novel·la, Haley els dedica a explicar tot el seu periple i la intensitat emocional com vivia cada passa que feia, cada nova troballa que li obria camí cap a la següent fins arribar a l’èxtasi final en sentir per boca del griot del poblat de Juffure, a Gàmbia, un relat de la captura de Kunta Kinte que coincidia amb el de les parentes. Diu que en aquell moment se li va gelar la sang i un sanglot profund va anar-li pujant des de l’interior fins a fer-lo esclatar en plors.
Fa uns quants anys jo vaig viure una mena de catarsi semblant a Estadens, un municipi del departament de l’Haute-Garonne, a la regió d’Occitània, quan vaig descobrir en el darrer llibre de registres baptismals que conservaven a l’ajuntament un tal Mathieu Normand, nascut en aquella localitat l’any 1698, fill de Jean Normand i Marthe Faulin, que posava fi a la recerca que havia iniciat feia un any i mig a partir del certificat de baptisme del meu avi. Durant aquest recorregut, que em va dur a Roquetas de Mar (Almeria), Adra (Almeria), Maracena (Granada) i, finalment a Estadens, vaig anar desenterrant de l’oblit tota una sèrie de persones, l’existència de les quals havia fet possible la meva pròpia. I al llarg de tot aquest procés no podia evitar sentir en determinats moments una estranya emoció en descobrir naixements i matrimonis, adreces i oficis, i també defuncions, d’esposes, de marits, de fills... En les sales on rectors i arxivers em portaven vells volums de registres, censos i padrons, relligats en cuir i guardats en caixes polsoses, anava reconstruint un passat remot del qual jo n’era part del resultat. Constatava fets, deduïa relacions, imaginava escenes i, quan al capvespre sortia al carrer i em posava a caminar cap a l’hostal on havia llogat una habitació, sentia que aquell coneixement aparentment inútil no ho era del tot, que em reportava una íntima satisfacció identificar el rastre de tants parents difunts, que aquelles arrels profundes em nodrien d’alguna manera. I ja no em vaig poder aturar fins que els documents registrals es van acabar. “Durant la Revolució és van cremar molts registres eclesiàstics. Aquest que li he tret és el més antic que tenim a l’Ajuntament i no sé on pot continuar buscant”, em va dir l’alcalde d’Estadens, pesarós, després d’haver compartit l’alegria del meu descobriment.
Aleshores, davant la impossibilitat de seguir un rastre segur, vaig deixar anar la imaginació i vaig voler situar l’origen familiar en un normand arribat per mar al sud de França en una de les moltes incursions que aquest poble de navegants va fer durant l’Edat Mitjana a la Mediterrània; un mariner, un comerciant o un colon, vés a saber, a qui els naturals del lloc on es va establir van acabar acceptant i substituint-li l’impronunciable nom víking pel de la seva procedència: lo Normand. I amb "lo Normand" es va quedar ell i tota la seva descendència. Amb els anys, el nom va anar modificant-se; al cementiri d’Estadens vaig trobar tombes amb Normand, Normant, Lormand i Lormant. I en venir a Espanya, el Normand originari, adopta una versió simplificada i apareix el Lorman que identifica la prole d’aquell avantpassat occità.
Provenim d’un passat que es perd en la immensitat del temps, i, en rigor, la recerca genealògica és inabastable. Certament. Però l’experiència que vaig viure mentre recorria aquell tram brevíssim cap als orígens per la via dels meus avantpassats paterns va ser intensa. Perquè mentre va durar, vaig sentir que aquell recorregut tenia quelcom de guaridor; el fet d’anar descobrint parents i més parents em consolidava i em donava una perspectiva de l’existència com un fet col·lectiu que fins llavors no havia tingut present.
Amb la modernitat s’ha imposat un individualisme que cada vegada redueix més el concepte de família i, imperceptiblement, ens aïlla. Envanits pel progrés científic i tecnològic, ignorem les arrels i no les creiem necessàries. Però elles són les que ens fixen a la vida tal com som. I descobrir la profunditat on s’enfonsen i reflexionar sobre aquest fet, ens assossega. Alex Haley també ho va viure així i, amb ell, milions d’afroamericans que en Roots van veure reflectits els seus propis avantpassats. D’aquí l’èxit del llibre.