Reflexions

La revolta catalana

Ahir vaig estar setze hores dret davant l’Institut Maragall defensant el meu dret a vot i, una vegada exercit, que no me’l robessin. Va ser pitjor que una excursió d’en Natxo. Per sort, allà no hi va anar ni la guàrdia civil ni la policia nacional i no vaig rebre, com sí que van rebre altres persones uns quants carrers més enllà i en d'altres punts del país per fer el mateix que jo feia. 

En moments com els que vivim a Catalunya és difícil mantenir la serenitat davant dels atacs que, segons el govern espanyol i els qui el recolzen, ens mereixem. Ens mereixem la persecució, la desqualificació, l’insult, el cop i la vexació perquè no volem continuar alimentant un sistema polític i institucional basat en la defensa dels privilegis de la minoria que es reparteix el poder a Espanya, formada per terratinents reciclats a banquers i empresaris, alts funcionaris, militars i polítics heretats del passat franquista i de més enllà, atès que les arrels d’aquest sistema sustentat en l’amiguisme i la corrupció s’enfonsen en aquella Espanya borbònica i cortesana que vivia d’explotar la pagesia nacional i les colònies.

Ara per ara, la nostra democràcia és incapaç de desarrelar-se d’una visió colonial de l’Estat sobre el territori, que considera de domini propi i no dels ciutadans. Tot està reglamentat i legislat per tal de mantenir aquesta concepció, interioritzada per la mateixa ciutadania fins al punt que bona part d’ella s’identifica amb aquest ideari i, indiferent a la corrupció política i a l’engany, vota repetidament el partit polític que n’és el seu estendard: el Partit Popular.

Corrents ideològics inspirats en la llibertat, la igualtat i la justícia social han intentat al llarg de la història canviar la situació, però han fracassat. L’aliança de la minoria poderosa i la cort amb l’estament militar ha situat dictadors al front d'Espanya cada vegada que la voluntat popular aconseguia la correlació de forces necessària per afavorir el canvi. I ara, novament, Catalunya posa a proba el model. Perquè el que està passant a Catalunya, la seva voluntat de separar-se d’aquesta Espanya castissa i llagotera, prompta a desembeinar el sabre, no és només una reclamació identitària, sinó el desig d’un poble de desfer-se d’un model d’estat que persegueix el seu empobriment econòmic i cultural per tal de vèncer la seva tossuda resistència a la submissió. “Se trata de españolizar a los catalanes”, com deia el ministre José Ignacio Wert.  

Aquest passat 1 d’octubre vam veure com el procés d’espanyolització dels catalans continua, no ja amb noves lleis i disposicions encaminades a debilitar les seves institucions de govern, sinó a cops de porra. La màscara de demòcrata del govern espanyol i dels poders que representa ha caigut i esgrimeix el seu rostre natural de prepotència i menyspreu per a tots aquells que considera destinats a servir-lo. I la pregunta ja no és únicament què farà Catalunya davant d’això, sinó fins quan la ciutadania espanyola continuarà segrestada per la propaganda manipuladora d’un model d’estat obsolet, impropi d’un país modern, d’un país del segle XXI?