Resistir amb esperança
El rei ha obert la porta de la gossera i ha deixat anar els gossos contra els nacionalisme català. Era de preveure. Hi ha en joc la millor part del pastís territorial que l’alimenta a ell i a la seva cort. Els catalans nacionalistes, doncs, ens hem de preparar per seguir rebent atacs dels òrgans judicials i, quan sortim al carrer, de la policia nacional, la Guàrdia Civil o, fins i tot, l’exèrcit. Però s’haurà de sortir, i s’haurà de resistir, perquè en la nostra resistència a l’estratègia de la desqualificació i la repressió violenta raurà la victòria.
L’any 1936, quan es va produir el cop d’estat militar contra la Segona República espanyola, hi havia a Europa un corrent feixista puixant que va emparar els colpistes i els va donar suport i ajuda bèl·lica per guanyar la guerra. A Europa, el feixisme va perdre després de provocar una guerra mundial i el seu ideari va quedar desacreditat, silenciat i perseguit. A Espanya, però, havia guanyat, i va tenir temps d’arrelar profundament en la consciència de la classe poderosa i en la subconsciència del poble. La derrota del feixisme a Europa i els nous corrents democràtics van fer necessari un canvi de vestit, però el reflex per l’actuació prepotent i desafiadora contra qualsevol dissidència va quedar.
La transició es va fer amb els que van guanyar la guerra, amb els que la van perdre i amb les generacions que van créixer sota el paraigua de la dictadura franquista. Una mala herència. La nostra democràcia està impregnada de demòcrates de baixa qualitat, poc convençuts de la necessitat del diàleg per resoldre les tensions polítiques i amb una tendència incontrolable cap a la imposició per la força. Van ser molts anys del “ordeno y mando”.
La normalització democràtica de l’Estat espanyol encara és lluny de produir-se i ara s’està veient. El partit que ostenta el govern de l’Estat a Espanya des de fa anys és un partit que actua amb tics propis del feixisme: tergiversa la veritat, demonitza l’oponent, conspira en l’ombra, ignora el clam de la ciutadania, que vol estúpida i silenciosa, i, si amb tot això no en té prou, recorre a la violència —jurídica i policial— per imposar la seva llei. El tarannà autoritari és el que l’entronitza en el poder i és el que una part del poble espanyol, segrestat durant quaranta anys pel pensament únic del franquisme, vota majoritàriament.
Ara, Catalunya s’aixeca contra el paper que té assignat dins d’aquest Estat espanyol, liderat per partits de baix perfil democràtic i que arriben al poder precisament per això. El desafiament és immens, perquè darrere d’aquest Estat hi ha molta gent que el sustenta, imbuïda d’un principi d’inviolabilitat territorial que poc o res té a veure amb la democràcia moderna. En realitat, el que està intentant de fer el nacionalisme català és una transició de debò; està intentant d’acabar amb les seqüeles de l’espanyolisme tronat del franquisme —España una, grande y libre— i amb el sentiment de propietat, gairebé feudal, que del territori català i dels catalans té l’Estat i una bona part dels espanyols.
I per acabar amb això només contem amb la nostra fe en la llibertat dels pobles i el nostre compromís amb la supremacia de la voluntat popular, pacíficament i democràticament manifestada a les urnes. És poc, però són valors tan sòlids i universals que val la pena que els defensem amb tenacitat davant dels embats bàrbars de l’Estat espanyol. Cal resistir, per coherència, per dignitat, per un futur millor, més civilitzat i en pau. El món sencer ens està mirant i no pot permetre la nostra derrota sense mediació, perquè seria la derrota de la democràcia futura i el seu model de convivència pacífica i en llibertat.
Almenys és la meva esperança.