No hi ha cosa que m’entendreixi més que contemplar fotos del meu fill de petit i tenir entre les mans el seu osset de peluix blau, que guardo com una relíquia. M’entendreix i alhora m’entristeix perquè tinc la sensació que em vaig deixar escapar bona part de la seva infantesa. Aleshores treballava de freelance en el sector de l’audiovisual i m’amoïnava tenir feina, ho considerava una prioritat. Havia de demostrar al món i a mi mateix que era un individu vàlid i dedicava molt de temps i esforços a obtenir prestigi en el meu àmbit laboral. I en aquesta lluita vana crec que em vaig perdre moltes coses.
Ara veig el meu fill ja adult i amb fills ell mateix i no puc evitar evocar el nen que va ser quan el miro. Sé que ja té més de quaranta anys, que es guanya la vida, que viu feliç amb la seva família, però jo sempre el veig petit i vulnerable i em preocupa el seu benestar. I crec que no sóc l’únic en sentir-ho així, que es tracta d’un sentiment universal lligat a la raó última per a la qual existim: reproduir-nos i vetllar per la bona salut de les nostres cries. M’ha costat arribar a despullar l’existència de tots els seus artificis i entendre-la des de la fenomenologia de la naturalesa com un temps de subsistència per a la reproducció. Som aquí per contribuir amb una baula més a la gran cadena de la vida humana. La nostra funció essencial és donar vida a éssers de la nostra mateixa espècie i per això estan programats els nostres afectes i emocions. Hem arribat a ser l’única espècie animal capaç de controlar les conseqüències de la copulació, però això no vol dir que no tinguem el programa reproductor impregnant cadascuna de les nostres cèl·lules. Estem xopats de vida.
Després de ser fill i pare me n’adono que l’amor cap als fills no té el mateix grau de retorn. I és comprensible. Perquè el fill té com a objectiu convertir-se en adult, allunyar-se dels pares, reproduir-se i projectar aquest amor protector i permanent cap als seus, de fills. La seva atenció i energia estan centrades en fer prosperar la generació futura. Els pares formen part de la passada, la qual, acomplert l’objectiu, s’encamina en solitari cap a la desaparició. I si alguna tasca els queda per fer i per la qual encara se’ls considera, és la de cooperar en l’atenció i educació de la nova camada, que anomenem néts.
Els éssers humans som a la cúpula d’un recorregut que arranca amb la matèria protoplasmàtica i la seva evolució biològica. La complexitat inescrutable del nostre organisme crea individus singulars, persones que vivim atrapades pel jo i ens perdem en el laberint de la realització personal, persones que hem construït una organització social que regula les nostres relacions i un corpus de creences i valors que ens empara i ens protegeix del no-res. Però en realitat tot es tan simple que esglaia.