Avui he assistit a un funeral. El difunt era el pare d’un amic. 92 anys. Una vida llarga i plena. Per això, entre els assistents a l’acte es respirava un ambient tranquil i resignat. L’oficiant de la cerimònia era un dels fills del difunt, germà del meu amic i sacerdot. La capella era plena de gom a gom. El difunt, a qui no coneixia personalment, era un home creient, que havia creat una família extensa, i molt apreciat en el seu cercle social. I allà, en aquell ambient recollit i carregat de fe, les paraules de l’oficiant, que en altres ocasions m’han sonat a frases repetides per costum, buides de contingut, han pres tot el significat d’un comiat cristià.
Segurament per això, per la convicció del discurs, mentre els assistents seguien l’ofici pòstum amb la solemnitat serena que requeria el moment i responien a cor a l’oficiant i entonaven pregaries i càntics, he reflexionat una vegada més sobre el significat últim de la religió i en la seva importància per a la nostra societat. El concepte de la resurrecció de l’ànima ha presidit la cerimònia i oferia pau i consol a tots els que s’aplegaven al voltant del difunt, persones de fe, com ell.
Si creus en el fill de Déu i en la seva encarnació redemptora estàs salvat, deia l’oficiant, perquè tindràs la vida eterna, com ara la té en nostre germà. Deixa l’embolcall del cos a la terra i entra, pur i eteri, al regne del cel, on es retrobarà amb els éssers estimats que l’han precedit en el traspàs i junts viuran la vida eterna.
Un missatge confortador que, si te’l creus, elimina l’angoixa de la mort i ens obra una expectativa de futur. Què més volem? Una idea meravellosa i necessària per mantenir l’esperança davant de les adversitats i la decadència del cos. Perquè el discurs cristià també diu que com més pateixis a la terra dins la fe, més gran serà la recompensa en el cel.
El problema que tinc amb la idea de Déu i tota l’articulació del mite que s’ha teixit al seu voltant en qualsevol de les religions que conhorten els milers de milions de persones que habitem el planeta és que, com tot fet cultural, és fruit de la ment humana. Una idea genial, segurament la creació més brillant juntament amb la del llenguatge, que resol la incògnita del més enllà i ofereix una alternativa a la desesperació que comporta la desaparició dels éssers estimats i la del propi jo.
I entremig d’aquell grup de persones que abraçaven una fe amb convicció i acomiadaven el pare, l’oncle, el parent, l’amic, assossegats per la promesa de la resurrecció, he pensat que eren afortunats en creure tan cegament en la seva pròpia invenció.